Josep Ruaix i Vinyet (Moià, 1940) és un home d’una gran cultura i erudició. De la llengua catalana, per exemple, podem afirmar que ho sap tot —o gairebé tot. Contínuament l’analitza, l’explora, l’estudia… És plenament conscient que, per a un poble com el nostre, la llengua és el principal signe d’identitat i, per al món, un tresor acumulat per generacions i generacions.
Hi hem pensat en llegir Nous estudis de llengua (ed. Claret), el seu darrer llibre. Com diu la contraportada del volum, “Aquesta obra és una revisió i notable ampliació dels Estudis de llengua, publicats en el 2016. Aquells comprenien trenta-dos capítols; aquests, seixanta. Calia editar aquesta nova versió, sigui pels canvis que s’han produït des d’aleshores, sigui pels nous problemes que han sorgit, sigui pels estudis que ha continuat elaborant l’autor”.
El present volum constitueix una recopilació de la gran majoria d’articles de Ruaix publicats durant uns disset anys en la revista Llengua Nacional. Tals articles han estat generalment actualitzats i ampliats, per bé que s’hi ha mantingut l’ordre cronològic de confecció i publicació.
La llengua és un tot i per això mateix la seva anàlisi —aprofundida— abasta moltes i diverses qüestions de fonètica i ortografia, morfosintaxi, lèxic, estilística… Hi aporta exemples lluminosos i, per tant, pràctics i útils. L’inici de l’obra, el dedica a fer una valoració del sistema normatiu actual i a fer públiques les seves impressions sobre la segona edició del DIEC. Hi manifesta les seves discrepàncies, tot i que acata la nova ortografia “per mor de la unitat de la nostra llengua”. I és que la noble causa de la llengua uneix de manera extraordinària i, alhora, projecta com un enriquiment les possibles discrepàncies que hi pugui haver entre els lingüistes.
L’índex general ens presenta els temes tractats. N’esmentem alguns: la fórmula de datació, límits en l’ús dels pronoms febles “en” i “hi”, qüestions de concordança, el “de” regit, impropietats lèxiques, la hac etimològica, l’escriptura dels antropònims, convencions tipogràfiques… En tots i cada un dels casos queden palesos els tres eixos que, com ha dit i escrit el professor Joan Ferrer en diferents ocasions, vertebren la seva producció lingüística: voluntat pedagògica, fabrisme i modernitat.
En els moments actuals, en què factors diversos ens parlen d’un afebliment de la salut del català, obres com la de Josep Ruaix, a més de necessàries, són una prova de pes —tant en el sentit literal (1.022 pàgines) com en el sentit figurat (obra important)— que certifiquen de manera incontestable que hi ha molts motius per a mirar l’avenir amb uns ulls plens de convenciment i d’esperança.
