Benvolgut Juan,
Ja fa molt temps, després de la mort de Franco, vaig escriure uns versos que expressaven l’esperança (ara ja morta i enterrada) que vinguessin de debò nous temps, en els que Catalunya pogués trobar definitivament el seu encaix dins d’Espanya amb ple respecte pel seu caràcter nacional. El començament del meu petit poema deia: Germà de terra endins, que en altra parla/ tan bella com la meva, puja els fills/ t’han dit que a mi de tu tant se me’n feia/ t’han dit que amb la sang teva em feia ric/ t’han dit (Déu els perdó) que t’odiava/ i a cada mot que et deien t’han mentit/. Avui podria ampliar molt la llista de les falsedats amb les que molts polítics espanyols t’omplen les teves sofertes orelles.
A la meva primera carta et parlava de la impressió que semblen tenir molts espanyols que a Catalunya hi ha un clima d’odi contra tot allò que no sigui català cent per cent, una impressió errònia que és el resultat d’una campanya de desinformació sobre la situació real a Catalunya, que la política espanyola usa , mancant al seu deure d’informar verídicament la seva pròpia població.
Seria no dir la veritat si no reconegués que sí que hi ha veus aïllades que estenen la indignació contra els governs espanyols a tot allò que sigui castellà. Però comparades amb el total de la població la seva proporció és ínfima i en qualsevol cas molt inferior a les manifestacions d’odi contra Catalunya que per desgràcia es poden registrar tan sovint a Espanya. Tots els pobles tenen si fa no fa el mateix tant per cent de sants i el mateix tant per cent de cretins. Seria una animalada pretendre que els catalans siguem una excepció i per això també és una bajanada acusar als catalans de sentir-se superiors a la resta dels espanyols. No som ni millors ni pitjors. Som diferents en alguns aspectes motivats per la evolució històrica, com ho són els francesos dels lituans o els suecs dels grecs. I res més.
I ara permet-me que t’expliqui una anecdota que vaig viure personalment i que confio que et doni una idea més exacte de la manera de sentir del poble català sobre els seus conciutadans de parla castellana a Catalunya. Era el 1951 o 1952, la dictadura franquista seguia tenint la població dins del seu puny de ferro i la immigració espanyola a Catalunya creixia constantment. A Barcelona el cor d’una societat obrera, la Cooperativa de Teixidors a Mà, celebrava el 50 o el 75 aniversari (ja no ho recordo exactament) i va fer un concert conjunt amb l’Orfeó Catalá, el gran cor del que jo llavors era membre. A la mitja part hi va haver els discursets de rigor i el president de la Cooperativa va dir entre altres coses (hi ho recordat sempre més): “Hi ha a la nostra terra algunes veus (poques, per sort) que parlant de la bona gent que arriba a Catalunya diuen que s’entornin a la seva terra que aquí no els necessita ningú. Amics: que poc cristià és això. I que poc català! No! Si a la seva terra no poden donar pa als seus filla i aquí sí, siguin benvinguts! Si no han trobat altra manera de sortir de la miséria que venir aquí a probar sort, i si costat per costat amb nosaltres poden contribuir a fer la nostra terra més pròspera i millor per tots, benvinguts siguin!”. I aquí va haver d’acabar perquè les prop de mil persones del públic el van interrompre amb un aplaudiment clamorós.
Imagina’t ,Juan, què significava això: la gent d’un poble atenallat econòmicament i culturalment una dictadura nacional-feixista, amb ferides físiques i anímiques encara ben obertes, demostrava amb aquell aplaudiment com sabia diferenciar els seus botxins de tu, Juan i de la gent del teu poble que no tenia ni veu ni vot en els agravis que sofria la nostra gent.
I la convivència va funcionar i segueix funcionant malgrat el verí que escampen els que, amb les seves falsedats, pretenen conservar les seves prebendes i privilegis, o el que ells consideren la “grandesa d’Espanya” que no té res a veure amb la de debò.
Ara et diuen també que la separació seria una catàstrofe tant per Catalunya com per Espanya. Doncs, no. Per Catalunya ja és ara una catàstrofe seguir dins d’Espanya. Sortir-ne no podria ser pitjor de cap manera. I per a Espanya? Juan, el teu país té prous recursos i prou gent ben preparada, com per poder ser un país normal i d’èxit, sense Catalunya. La diferència seria que els vostres dirigents haurien d’aprendre a no dilapidar els vstres diners (ara els vostres i els nostres) en empreses faraòniques d’aparent prestigi i de conseqüències econòmiques catastròfiques. Haurien d’aprendre a no inflar o duplicar les administracions pùbliques per col·locar l’amic, el nebot o el cunyat. O per obtenir èxits electorals efímers a costa de la butxaca i de les suors de tots vosaltres. I haurien d’aprendre a dir-vos la veritat que sovint per ells seria molt desagradable.
Amic Juan. No vull abusar de la teva paciència. Però potser aquestes cartes meves et facin reflexionar. Una Catalunya independent no seria cap país enemic d’Espanya, tancat amb pany i forrellat. Seria un país pròsper, obert a una col·laboració real amb el vostre, que pugui ajudar a la prosperitat dels dos països. I qui et digui altra cosa, menteix: Així de clar.
I tanco aquesta carta com les altres. Amb els millors desigs de concòrdia entre els nostres pobles
Pere Grau
