En els propers mesos, a Catalunya estarem en situació d’emergència per falta d’aigua, el recurs més bàsic, junt amb l’energia, i essencial per a la vida. La sequera, consubstancial al canvi climàtic, porta a actuar sense que haguem integrat la consciència de «límit» al nostre marc social, econòmic i mental. La consciència col·lectiva és una força d’inèrcia colossal que cohesiona les societats per resistir l’inesperat al preu, això si, de limitar o retardar un canvi inevitable. És un blindatge cultural de coneixements i expectatives conreades en un determinat entorn social, econòmic i tecnològic. La cultura d’unes classes mitjanes consumidores, que l’economista John Kennet Galbraith definia fa unes dècades com una «societat de satisfets», justifica l’aspiració de tenir i gaudir com el producte del seu esforç, la seva intel·ligència i virtut personal, amb independència d’altres condicions d’equitat i de sostenibilitat ambiental. No sembla que tot i l’evidència de la crisi ecològica estiguem canviant conductes de consum perquè pesa encara emocionalment el sentiment de pèrdua i d’inseguretat al abandonar un benestar construït des de la cultura del «sense límit», del creixement indefinit.
Per viure en un món amb menys aigua, menys energia i amb una població creixent que demanda cada cop més recursos és imprescindible un recanvi cultural que fixi noves expectatives de vida realistes emmotllades als tant esbombats però poc respectats objectius de desenvolupament sostenible, sense el qual no superarem les tensions i conflictes socials de disputa del territori i dels recursos, inclosa també la frenètica brega política d’alguns essencialismes: nacionalismes, negacionismes, racismes, i altres, que es proposen ara com la solució màgica al desori.
Catalunya no es aliena a la crispació i confrontació permanent. Observem a diari el solc indeleble d’una consciència social que no renuncia al benestar, i es rebel·la davant el temor de pèrdua o retrocés d’una imposició de mesures com les zones de baixes emissions, o l’impacte paisatgístic de parcs eòlics i fotovoltaics, o les crides a l’austeritat i el canvi d’hàbits de consum. La protesta lògicament s’adreça als poders. A aquells que poden decidir. És a ells a qui s’atribueix la promesa d’una Catalunya harmoniosa i voluntariosa que havia de proveir benestar per a tothom. Aquell progrés no tenia base material per ser satisfet sense un préstec intergeneracional de recursos. Aquella ambició no era solidaria amb les generacions futures que ara es veuen desposseïdes. Aquella promesa frustrada de progrés és la font d’on brolla el malestar que expressen gràficament els joves que ataquen obres d’art considerant-les impúdica exhibició il·lustrada d’un botí robat a la història.
Els límits del planeta són també els límits de les persones. La civilització contemporània ha creat una consciència de globalitat que ens extralimita de l’espai humanament abastable, al preu de consumir uns recursos fòssils que deixaran d’estar disponibles per sempre més. La revolució digital ha creat una cultura de la immediatesa, comprimint el temps del desig. La gratificació constant i instantània retribuïda per l’univers inabastable de coneixement, la possessió de «contactes» més que d’afectes, segresta el plaer i el gaudi del temps de la relació interpersonal i amb l’entorn. El reconeixement, el «like» en l’ús compulsiu de les xarxes socials que tots fem, és la confirmació d’existir i a la vegada de ser acceptat. Així de simple, l’emoticona suplanta una mirada, una abraçada o un petó que requeriria temps de contemplació, d’escolta i d’afecte. La xarxa social és la brúixola que fixa coordenades i orienta.
El Petit príncep de Saint-Exupéry ve d’un planeta molt petit i limitat amb recursos escassos on la plenitud se circumscriu a la contemplació de les postes de sol i la cura d’una única flor a qui ha fet una promesa d’amor etern. La força d’aquella promesa i la cura de les coses que conté aquell petit món dona sentit a la vida. I tanmateix, en el nostre planeta limitat, que ha esdevingut petit, l’únic recurs infinit és el compromís. La promesa que et lliga amorosament a la teva flor i a l’entorn, sense la qual deixaria de tenir sentit la teva existència. L’absència de compromís amb el planeta i amb la pròpia espècie arrossega la civilització al col·lapse, no només planetari sinó també al sense sentit.
És colpidor veure, a vista d’ocell, com moren els arbres dels nostres boscos. Segons el Departament d’Acció Climàtica, un de cada deu arbres desapareixerà perquè davant la reducció de precipitació la natura fa la seva feina sacrificant una part en benefici de la resta. Ens podem deixar atrapar per l’enuig i el malestar per impacte emocional de pèrdua de les geleres del Pirineu, els boscos meridionals mediterranis, la reducció d’aiguamolls i deltes, la transformació en definitiva dels ecosistemes mediterranis per efecte del canvi climàtic, si veiem l’acció política només com una acció de rescat al ciutadà davant l’emergència social. Podem fins i tot discrepar de les mesures preses pels governs, que veiem com a cures pal·liatives a la condemna ecosistèmica que ens hem infligit. Però podem veure la política com a projecte col·lectiu de canvi social cap a una nova cultura de transició. La cultura del «tenir cura de» la natura, de les institucions i les organitzacions socials, del saber, de nosaltres mateixos… Tornant al Petit príncep, «…la meva flor… en sóc responsable! I és tan dèbil! I és tan ingènua». Som responsables del nostre planeta. Tenir-ne cura és la nova revolució.
