Recentment s’ha fet públic una nou estudi demoscòpic per part del Centre d’Estudis d’Opinió. Més enllà de les simpaties o antipaties cap als líders polítics o de les preferències envers una ideologia o una altra, aquest últim baròmetre posava de relleu dades espaordidores en relació al grau de coneixement que tenen els ciutadans respecte les institucions. Així doncs, per destacar-ne les més cridaneres: només 11 de cada 100 enquestats se saben el nom d’un conseller de la Generalitat i 32 de cada 100 coneixen el d’un ministre. A més, només un 23% saben quan són les eleccions europees i un escassíssim 9% coneix quants escons conformen el Parlament de Catalunya.
Una mostra més que preocupant de la desconnexió que viuen els ciutadans envers les institucions. Ni tan sols allò que se’n diu popularment “cultura general” penetra el mur infranquejable que s’ha situat entre els pretesos representats -que se’m permeti l’abús de llenguatge- i els representants.
És un clar símptoma del triomf de l’antipolítica. I la responsabilitat que això sigui així és, precisament, dels que no militen en aquesta antipolítica. Doncs alguna cosa no han fet prou bé que ha contribuït també a un fangar del que la ciutadania cada vegada se’n sent més aliena. La pugna diària a l’esfera pública, els crits, els insults els improperis, les giragonses argumentatives, el “i tu més”, l’assenyalament i deshumanització de l’adversari com a modus operandi sistemàtic ha contribuït a convertir la política institucional en un espectacle públic generador de “clickbait” en la que ja no compta el contingut sinó només la forma. No el que es fa o pretén fer sinó només el que s’explica i sobretot, com s’explica.
El comú dels mortals està arribant a la conclusió que “els polítics” són uns senyors i unes senyores que es barallen entre ells però que no els solucionen els seus problemes. Per diversos motius, no necessàriament els en fan culpables directes dels seus, de problemes -moltes vegades sí- però, sigui com sigui, en tot cas no els veuen com a fonts de solució. Aquesta desconnexió és preocupant i té diverses arestes i explicacions.
Que s’hagin trencat consensos públics històricament assumits segurament és més una conseqüència que una causa. El poder públic cada vegada té menys poder perquè l’ha entregat al privat, i el privat, parapetat darrera les normes liberals i al marge de les urnes electorals té una màniga amplíssima per controlar -i descontrolar- al seu antull. A la vegada, a aquest poder privat, ja no l’afecta tant -o no com abans- la necessitat de tenir una “classe política” menys caòtica i cridanera, de fet, tenir-la li pot arribar a donar rèdits perquè així ningú gira la mirada cap als autèntics culpables de les desigualtats: els que més tenen, menys reparteixen i les grans corporacions que, si fossin humanes, tindrien una ment sociòpata.
La percepció ciutadana molt estesa és que els poders públics tenen més aviat poc a oferir-li i això ens mena cap a un futur ben poc esperançador per a la democràcia. Ens trobem amb líders que no cal que parlin de projectes concrets més enllà de transmetre sentiments -que no es tradueixen en cap contrapartida tangible que vagi en la línia de millorar el dia a dia de ningú més enllà d’alimentar el seu propi ego- que contrasten amb els que intenten omplir de contingut malgrat la cotilla que suposa l’Estat hiperburocratitzat del SXXI que limita el marge d’acció de les institucions. Però cada vegada més persones es sumen a la bossa dels que s’autoexclouen del debat.
El fracàs, doncs, és palmari i tangible -només cal veure els alts nivells d’abstenció i la segmentació dels parlaments que es conformen actualment elecció rere elecció-.
És una responsabilitat compartida capgirar la situació. Líders mediàtics, sindicals, empresarials, polítics, líders socials i d’associacions, educadors de tota índole, etc. cal que s’esforcin en recuperar consensos -que necessàriament hauran de ser diferents dels que abans existien, com diferent és el Món actual- però no podem deixar-ho en mans de l’atzar ni de la corrent que ens arrossega amb la força dels problemes del dia a dia. És una qüestió d’emergència perquè no mori una civilització -molt imperfecta- democràtica basada en els drets humans.
