Les lleis com a tal no són normes a seguir, perquè una llei sigui efectiva ha d’haver-hi un incentiu per seguir-la, i aquest incentiu moltes vegades ve en forma de penalitat, com multes o condemnes de presó. Perquè això funcioni, hi ha d’haver un sistema que sigui capaç de detectar infraccions, i aquí és on generalment es troba la font de la gran majoria de les il·legalitats, igual que en la lleugeresa de la llei en si quan es tracta de reincidència en delictes lleus.
Podem trobar exemples d’això en tots els àmbits: la gran majoria de conductors que acceleren quan no hi ha radars, el món nocturn actuant fora les regulacions constantment, la constant corrent de crims menors a Barcelona independentment de l’eficient actuació policial per culpa de les lleus condemnes, etc.
És important, i crec que poca gent ho fa, tenir això en compte quan es parla de prohibir o legalitzar una cosa amb regulacions corresponents, ja que rarament el que està redactat al paper es trasllada a la realitat. Això és molt constant quan es parla de regular la prostitució per exemple, proposen regulacions de sanitat, seguretat i drets laborals, sense adonar-se que per fer que això funcionés s’han de crear incentius per fer que els treballadors sexuals prefereixin aquesta ruta que la no regulada la qual està molt més establerta. A més, pretenen d’alguna manera limitar o controlar les relacions sexuals de la gent, sent un acte que es produeix en l’àmbit privat i que, a diferència de les drogues, no es pot rastrejar amb un objecte físic. Intentar aplicar cap mena de regulació, sense una iniciativa institucional que s’ocupi de crear un entorn idoni que proporcioni clars beneficis, és pràcticament com no fer res si ni el consumidor o el contractat no accedeixen. De totes maneres, sent una cosa que per la seva naturalesa no es pot limitar, tenir l’opció d’exercir la prostitució de manera regulada és millor que res. En un món ideal seríem capaços de crear un espai segur on exercir aquest ofici de manera plenament consentida, amb la menor coerció possible més enllà de la mateixa coerció que és una remuneració econòmica, així arrencant aquest mercat de les mans de les màfies, amb tot el que això comporta.
També és important tenir en compte que el fet d’intercanviar diners per serveis sexuals no és sempre reproduït de forma explícitament lucrativa. Altres vegades apareix en formes on l’afecció pren un paper més important, on més que un negoci, tot i ser-ho, és vist com una situació en què es beneficien els interessos mutus i on la línia de la coerció econòmica i l’interès genuí es torna borrosa. Això és comprensible, ja que els béns materials d’una persona també prenen importància a l’hora d’establir-la com un conjunt de qualitats negatives i positives relatives a la resta de la població. En altres paraules, els béns personals poden ser per a algú una cosa més important que l’edat, bellesa, o la cultura.
A més de tot això, els casos de coacció monetària a persones que no exerceixen la prostitució de manera regular està molt invisibilitzada, i que es reprodueix especialment en entorns nocturns, especialment entre la comunitat LGTB que no es veu emparada ni protegida per les lleis aplicades per combatre les agressions sexuals, i que a més ha desenvolupat una subcultura de la prostitució casual.
Tot això crea una multidimensionalitat que dificulta la creació de polítiques per combatre o regular aquestes pràctiques, independentment de l’opinió personal de cada un, n’hi ha poc que es pugui fer en el plànol legal actual que pugui provocar una millora en les vides de certes persones més enllà del que he mencionat.
