“Guanya el temps la paciència:

mot per mot, es transfigura

l’inconegut en presència.”

Joan Vinyoli

—–

Darrerament en moltes de les meves respostes, a missatges i trucades, desitjo paciència a l’altra persona. Deu ser que em faig gran i que he acabat entenent que la paciència no és només la mare de la ciència, sinó també una actitud davant la vida.

La paciència és temps, el temps que cal perquè passin coses o deixin de passar, el temps necessari per assimilar una situació, el que cal per superar una malaltia o un mal tràngol, el que cal perquè els fills es facin grans o perquè aquell projecte de la feina acabi donant els resultats esperats, i un llarg etcètera de situacions que sobretot volen temps.

Els diccionaris la defineixen com una virtut, una qualitat, una conducta, d’aquell qui sap suportar el patiment, les ofenses, l’espera, sense queixar-se’n, amb calma i sense deixar-se portar per l’ira. Etimològicament és evident que ve de patir, pacient és aquell qui sap suportar el sofriment, per això som pacients també quan estem malalts.

La clau, per tant, de la paciència està en la decisió, conscient o inconscient, de com viure aquest temps d’espera, d’incertesa, de desconcert, de nervis, d’il·lusió, del que sigui que ens provoqui la situació que estiguem travessant. I, evidentment, dependrà a qui li estiguem desitjant paciència. No és el mateix una criatura petita que encara no entén bé el concepte del pas del temps ni encara no té prou eines per gestionar les seves emocions, que un adult a qui a la vida ben segur ja l’ha obsequiat amb bones dosis de circumstàncies complexes.

La necessitat de paciència va íntimament lligada a la de calma, si estic nerviosa serà més complicat gestionar l’espera, però la calma no apareix per art de màgia. Com diu un molt bon amic, no em demanis calma quan estic neguitós perquè el resultat serà incrementar més el neguit. La calma, a no ser que siguem d’aquelles persones privilegiades que la porten de sèrie, requereix molt d’entrenament, saber atendre el neguit, demanar al cervell que baixi revolucions, reconnectar amb el propi cos, amb l’entorn, etc. Hi ha un munt de tècniques, i cadascú ha d’anar trobant les que li funcionen a cada moment. I fins i tot pot passar que, ens certs moments vitals, la pau i la tranquil·litat siguin impossibles d’assolir, i per tant, la paciència més difícil d’aconseguir.

La paciència també va molt lligada al respecte pel ritme propi, al dels altres o al dels esdeveniments. Entendre que cadascú té el seu propi ritme, comprendre el d’un mateix, acceptar-lo i reconèixer que és diferent als dels altres. Comprendre que cadascú necessita un temps i unes maneres diferents de digerir situacions, de gestionar emocions i d’acceptar els canvis, és clau per desenvolupar l’art de l’espera, de la calma, i per tant, de la paciència.

És cert que és diferent la paciència a curt termini, fer cua, caravana a l’autopista, esperar un resultat d’una analítica, a la que cal a mitjà i llarg termini, els nou mesos d’un embaràs, prendre part en un procediment selectiu, acompanyar algú amb una malaltia degenerativa, etc.  En gran mesura tot i que seran processos emocionals i racionals de complexitat diferent, d’inici possiblement ens despertaran les mateixes emocions. Així, observar-nos les reaccions durant el temps que passem, per exemple a la cua a un parc d’atraccions o a una sala d’espera, ens pot ajudar a entendre com possiblement reaccionarem quan haguem de sostenir la paciència durant més temps.

El temps mai es perd, per tant, de nosaltres dependrà que l’espera ens turmenti o procurar gaudir i aprendre d’aquest espai que ens regala la paciència.

Article anteriorEl sucre afegit retalla la vida
Article següentOdissea per explicar
Anna Tomàs i Mayolas, viu a Vilafranca del Penedès des de ben petita. Treballa a l'administració pública. Advocada que no exerceix i Mediadora. Li agrada compartir tot allò que l'emociona, especialment els llibres, per aquest motiu publica ressenyes literàries al blog Els orfes del Sr. Boix, i a diferents mitjans de comunicació comarcals (El 3 de vuit, El 9 Nou - Osona, Nova Conca i El Vallenc). És voluntària de lectura en veu alta a residències de persones grans. A vegades escriu a lannaalpaisdelesmeravelles.