Hi ha qui proclama que els artistes -i els escriptors, és clar- no s’han de posar en política. Ens hem fet un tip de dir, fins i tot els que diuen que els creadors no s’han de posar en política, que la realització humana, la seva plenitud, és un fet global, integral, que ocupa tota la persona.
Imaginem, creem, pensem, actuem, tot al mateix temps, si bé en diferents graus segons els talents de cadascú. Així, com tota persona, un artista fa política encara que no en vulgui fer. No fer política és fer política per absència, per negació o per indiferència. Per contra, a Gaudí li van clavar una bona bufetada per voler parlar en català. Tàpies va reclamar els seu paper polític contra la dictadura franquista a través dels seus cartells i pintures de denúncia política i social. Picasso i Miró van ser ben actius a l’hora de mostrar amb les seves pintures els horrors de la Guerra Civil espanyola. Els bards Leonard Cohen i Bob Dylan van empeltar de les seves idees contestatàries i pacifistes molts joves de la meva generació. Lluís Llach ha fornit en més d’una generació i traspassant fronteres mentals, el desig de llibertat i independència amb les seves cançons.
L’any 1965, Hannah Arendt va publicar Men in Dark Times, que l’editorial Gedisa va publicar amb el títol d’Hombres en tiempos de oscuridad. Les figures sobre les quals reflexiona la filòsofa d’origen jueu tenen en comú l’època que els va tocar viure, per bé que hi ha distància cronològica entre Rosa Luxemburg i Isak Dinesen (les dues úniques dones del conjunt) i Walter Benjamin, el papa Joan XXIII, Bertolt Brecht o Hermann Broch, entre d’altres.
Hannah Arendt s’acosta a les personalitats que analitza en el seu llibre guiant-se per les seves particulars concepcions filosòfiques envers el que pot ser i ha de saber ser un ésser humà. Vet aquí la qüestió de fons que Arendt assenyala en les personalitats estudiades: la seva capacitat (excepcional en alguns casos) de ser presents al món, de mostrar-se a la llum pública, ja sigui en les seves obres o els seus actes. Hannah Arendt mostra com aquestes figures van lluitar, a vegades entropessant degut a les seves circumstàncies i el seu demon particular, per, després de tot, ser fidels a elles mateixes i a les seves aspiracions més profundes. Figures admirables per exemplars, figures que no van deixar de fer política en el sentit que li estem donant aquí precisament perquè ens admira la manera com, superant dificultats i horrors bèl·lics, van ser fidels a elles mateixes i a les seves aspiracions morals i intel·lectuals més arrelades.
Una d’aquestes figures és l’escriptor austríac d’origen jueu Hermann Broch, autor de La mort de Virgili, una atrevida paràbola sobre la funció social de l’escriptura… L’artista vol crear bellesa… però, en el seu exercici, pot negligir el seu paper social i polític?
Durant la seva trajectòria com a escriptor, Hermann Broch va treballar el seu pensament per esdevenir també filòsof. Són conegudes les seves reflexions sobre la psicologia de masses. L’aterria que el coneixement i la cultura fossin banalitzats i reafirmessin una vida sense principis humanistes, a mercè de ser mercantilitzada no només pel capital sinó també pel marxisme utilitari i restrictiu amb la imaginació. Sens dubte Hermann Broch va veure a venir el nostre món del present explorant el món que ell va conèixer. Res no surt del no-res, la llavor estava llançada, si bé en el món per venir també estava llançada la llavor intel·lectual de Hermann Broch.
En el text que Hannah Arendt dedica a Hermann Broch, la filòsofa escriu, i tradueixo: «El circuït de la vida i la creativitat de Broch, l’horitzó en què es movia el seu treball, en realitat no era un cercle, més aviat semblava un triangle els costats del qual poden definir-se amb total precisió: literatura, coneixement, acció. Només aquest home de caràcter únic va poder omplir la superfície del triangle». No és fàcil, omplir, donar contingut humà a aquest triangle, però un desig profund ens estimula a intentar-ho.
