Visc un autèntic assetjament urbanístic. Fa gairebé quaranta anys que visc al mateix lloc. Un indret residencial. Estava content del meu entorn, verd, de mirada llarga i arbres, fins i tot animalons com esquirols, conills i eriçons. Davant de casa n’hi havia cavalls. I un camp de futbol del poble.
Un dia varen construir una primera casa, i una segona. Després va venir asfaltar el carrer -el 90% el pagàrem els veïns- i posaren uns arbres que després van treure perquè tenien arrels. Tal com sona. I més tard van posar uns altres, que no feien malbé la vorera. La història dels arbres és curiosa, perquè alguns de la segona tongada han mort però ja no han tornat a posar-ne cap.
El camp de futbol el van traslladar a un altre indret i, com no, varen fer unes graderies i un entorn de primera categoria, i al costat un pavelló de nassos. Era la dècada dels noranta i si uns dirigents independents allargaven més el braç que la màniga, ja es pagaria al cap de no se sap quan temps. Els diners del comú no són de ningú.
Es moriren els veïns de l’altra banda. I la seva casa està avui mig abandonada després de set anys. Tenia un jardí, pendent de la voracitat de fons voltors. Construir per destruir.
I construïren tres cases més, davant per davant amb casa meva. L’herència del segle XXI. I poc abans de la pandèmia desenvoluparen un polígon de pisos, que marquen totalment la diferència amb la resta del poble. Un autèntic formiguer a preus prohibitius. Es ven tot. I ja porten quatre fases. Cada vegada la destrossa és més gran. Aquests promotors apliquen uns plànols que es van repetint per fases. Es a l’entrada del poble. Un despropòsit. Els nouvinguts s’esforcen en integrar-se però viuen en un hàbitat que ha escardat d’arrel el model de poble. És un formiguer que el podrien haver plantat en qualsevol indret del primer món.
Tornem als promotors. La consolidació de l’urbanisme salvatge, tolerat per no dir promogut per alguns equips de govern de l’Ajuntament -com el cas d’algun regidor il·luminat que ha deixat la seva petjada- em porta a pensar que les coses no són perquè sí. L’urbanisme en aquest país -competència exclusiva autonòmica i local- és un mostra de l’autodestrucció del propi país. No hi ha res de fora. Tot ens ho fem i fan aquí.
Els plans urbanístics venen cuinats per Ajuntaments i Generalitat, massa sovint en coalició amb els promotors, els quals un cop aprovats apel·len a la propietat privada per a fer el que volen -pobre Costa Brava!-. Sota l’aparença de participació, s’imposen massa vegades projectes aberrants que, fins i tot si es volen revertir, comporten indemnitzacions amb diners públics a promotors especuladors. Un disbarat.
L’important és especular, invertir i vendre. En una zona on no hi ha ni un servei. Tant se’ls en dona. Als compradors també. Aquests es queixen quan l’Ajuntament per primer cop a la història promou uns habitatges socials a la vora. Un joc de despropòsits. Difícil gestionar tant de malestar.
Ara, a la cantonada de davant estan fent una altra casa. Visc envoltat d’obres pels quatre costats. M’han canviat el meu hàbitat. Allò que vaig escollir s’esmicola entre records, enyorança, i un profund sentiment de frustració davant de tanta gent que ha vingut per aquí només per amargar-me la vida.
