Els dies previs a la Diada Nacional de Catalunya és imprescindible fer valer el significat de la Diada, posar en valor allò que celebrem. Vam fer-ho l’any passat en aquest mateix mitjà i enguany tenim l’oportunitat de tornar-ho a fer. N’estem molt agraïts.
Cada 11 de Setembre recordem la nostra història com la Nació que som i reivindiquem l’orgull que en sentim, però, per sobre de tot, la Diada de l’11 de setembre és també la cita que ens compromet a tots a empènyer i a seguir teixint l’horitzó de llibertat que volem per Catalunya.
Enguany, a diferència de l’any passat, aquest 11 de Setembre serà la primera Diada Nacional de Catalunya des de l’any 2010 que la Generalitat no està governada per un partit d’obediència catalana, sinó que ho està per un partit d’obediència a Madrid. No és que aquest sigui un fet nou i desconegut per a tots nosaltres si tenim en compte que, des de 1714, són més els anys que la Diada Nacional s’ha celebrat sota subjugació espanyola que no pas els anys que s’ha celebrat en un context d’autogovern nacionalista. Per tant, res de nou sota el sol, que diuen, malauradament.
Però, si prenem en consideració l’anterior, el que és veritablement preocupant de la Diada d’enguany no és el color de l’executiu instal·lat a Plaça Sant Jaume, sinó la sensació de desànim que s’ha instaurat dins l’independentisme -segurament amb tota la intenció del món per part dels habituals apologetes de la desmoralització. La sensació de creure que estem davant del principi del final de la nostra història on l’independentisme està acabat, com si estiguéssim davant d’una derrota insalvable.
Per això, aquesta Diada, i cada dia, ens hem de rebel·lar contra aquells qui ens volen imposar un present desolat i tràgic, i prendre part del combat de l’esperança de temps millors per Catalunya. No ens podem resignar davant d’aquest desànim de cap de les maneres. Ens ho devem a nosaltres mateixos. Ho devem a Catalunya.
I malgrat tot, continuem celebrant la Diada. I això ja és un indicador que encara som aquí. La mateixa pervivència de la Diada i el perquè de celebrar aquesta efemèride, ens demostra que Catalunya sempre se sobreposa a tot.
La Diada és la Diada, l’11 de Setembre celebrem el que celebrem. Perquè la nostra Diada nacional no és la data d’aprovació de l’actual estatut d’autonomia, ni de l’Estatut de Núria, ni tan sols de l’establiment de la Mancomunitat. La nostra Diada no commemora l’inici d’una Catalunya autonòmica que neix per art de màgia per la voluntat del legislador constitucional del 1978, sinó que honora la resistència heroica dels catalans contra les tropes borbòniques de Felip V per evitar la fi de la Catalunya Estat. I davant d’això, no hi ha resignificació que pugui canviar el fet que simbolitza la Diada Nacional de Catalunya. Per això som qui som, i encara som aquí, perquè vam fer de l’Onze de Setembre la nostra Diada nacional.
La nostra història ens demostra que Catalunya perviu, si els catalans ho fem possible. En aquest sentit, fa unes setmanes la JNC vam anar a rebre el President Puigdemont amb el lema ‘tornem-hi per guanyar’. Doncs fem això. Fem-ho perquè està a les nostres mans fer la Catalunya que volem. Una Catalunya, la nostra terra, que com deixà escrit el centenari Vicent Andrés Estellés ha de ser una «pàtria lliure, i lluminosa, i alta». Aquesta és la Catalunya que hem de fer i que farem.
Aquest 11 de Setembre, tornarem a celebrar la nostra Diada Nacional a les places i carrers d’arreu del país. I ho farem sense esperar res a canvi, més enllà de constatar a tothom qui en tingués cap mena de dubte, i potser també a nosaltres mateixos, que els catalans encara som aquí i que hi serem sempre fins a assolir la llibertat de Catalunya.
*Ariadna Urroz i Narcís Junquera
