A voltes, enfrontar-se a la realitat immobiliària amb ulls frescos permet desgranar els complexos mecanismes que envolten aquest mercat, d’una manera o altra, i entendre’n les casuístiques inherents. Com algú que s’endinsa en l’àmbit de l’Agent de la Propietat Immobiliària, amb la humilitat que això comporta, escruto la situació recent viscuda amb la votació al Congrés dels Diputats, on es pretenia botir —o inflar, si es vol— una conjectura de regulació que, això sí, té greus implicacions: la qüestió del lloguer de temporada (que no és equiparable al lloguer turístic) ha irromput amb força en el debat parlamentari, enfrontant les forces polítiques de l’actual aritmètica sobre com abordar la crisi d’accés a l’habitatge a Espanya. La recent determinació de Junts per Catalunya de bloquejar una proposició de llei destinada a imposar restriccions addicionals a aquesta tipologia de lloguer ha desencadenat no només la controvèrsia política habitual vers la invasió competencial de les lleis estatals a Catalunya, segons Junts, sinó també una reflexió més profunda sobre l’eficàcia real de les regulacions instaurades en el mercat immobiliari.
Allunyant-nos del que alguns sectors propugnen, regular encara més el lloguer de temporada no constitueix la solució a la problemàtica, sinó que podria crispar els nervis, incrementar les deficiències que ja afecten el mercat de lloguer (residencial). És conspicu entendre que l’arrel de la bifurcació no rau en les accions dels propietaris que opten per l’arrendament a curt termini, ans al contrari en la manca de polítiques que incentivin l’oferta d’habitatges de lloguer a llarg termini, un mercat que s’enfronta a greus vicissituds a diverses regions d’Espanya en avinentesa de normatives excessivament rígides.
En els darrers anys, les mesures impulsades per una coalició de partits d’esquerra han instaurat controls sobre el preu del lloguer que, lluny d’abaratir-lo, han encarit considerablement l’oferta disponible. Com més restrictiu és el marc legal, menys incentius tenen els tenidors a efectes de posar al mercat llurs propietats. Aquesta dinàmica no és casual; els propietaris empaiten alternatives per esquivar les complicacions derivades de la llei d’habitatge, especialment les limitacions efectives d’ajustar els preus dels lloguers i les dificultats que comporten les situacions d’impagament. Amb tot plegat, es comú que petits propietaris considerin que l’excés de regulació és un dels principals motius per no llogar a llarg termini. Enfront d’aquest panorama, regular el lloguer de temporada amb les mateixes eines que s’han aplicat al lloguer residencial equivaldria a posar una bena a una ferida oberta sense desinfectar-la: no solucionaria res i, al contrari, podria empitjorar la situació.
El lloguer de temporada no només beneficia els propietaris, sinó també els arrendataris que requereixen flexibilitat. Estudiants que necessiten un habitatge durant el curs acadèmic, professionals desplaçats temporalment o famílies en transició depenen d’aquest tipus de contractes per adaptar-se a les circumstàncies de la seva vida sense quedar atrapats en convenis rígids de llarga durada. Limitar aquest tipus de lloguers a un màxim de sis mesos no faria més que reduir dràsticament les opcions per a aquestes persones.
A més, una proporció notable dels contractes de lloguer a grans urbs són de temporada, els quals compleixen una funció clau en la mobilitat laboral i estudiantil. Aquesta realitat permet als propietaris obtenir ingressos sense estar sotmesos a les condicions restrictives que imposa la llei d’habitatge per als contractes a llarg termini.
La veritable pregunta que hauríem de plantejar és per què, en lloc d’ampliar l’oferta d’habitatge, les polítiques públiques semblen centrar-se en ofegar-la. Mentre que països com Alemanya o els Països Baixos han aconseguit estabilitzar el mercat de lloguer mitjançant l’edificació d’habitatges assequibles, Espanya continua optant per una regulació excessiva que només genera més escassetat. En lloc de fomentar la construcció o la rehabilitació d’habitatges que podrien destinar-se al lloguer, s’intenta controlar els preus i les condicions de manera poc realista, ignorant les dinàmiques d’oferta i demanda que regeixen qualsevol mercat.
Si realment es vol garantir que més persones tinguin accés a un habitatge assequible, la clau rau en augmentar l’oferta disponible, no hi ha més, i no a restringir-la, això és absurd, no té cap sentit, i és de mal gust, com diuen en castellà: ‘no es de recibo’. Incentius fiscals, col·laboració públic-privada per a la creació d’habitatge social o fins i tot programes de garanties estatals per a petits propietaris són només algunes de les mesures que podrien adoptar-se per millorar l’accés a l’habitatge sense recórrer a normatives que castiguen tant arrendadors com arrendataris i d’un biaix bastan naïf, si m’ho permeten. És hora de replantejar l’enfocament. Si continuem intentant resoldre la crisi habitacional mitjançant preceptes que no aborden les causes estructurals —com la manca d’incentius per construir nous habitatges o l’absència de programes que animin els propietaris a llogar els seus immobles i la seguretat jurídica— no només encara veurem com els preus del lloguer s’eleven, sinó que cada vegada més persones quedaran excloses del mercat immobiliari.
Ergo, lluny de ser un simple moviment estratègic, el bloqueig a aquesta llei per part de Junts ha estat, en essència, una defensa de la racionalitat. El que Espanya necessita no són més lleis que posin esculls sinó polítiques que permetin que l’oferta creixi i es diversifiqui, perquè l’accés a l’habitatge sigui una realitat i no un privilegi reservat per a uns pocs.
