Al meu germà Julio
Tots tenim, o procurem tenir (seria el desitjable), un espai/temps on poder agafar aire, és a dir, relaxar-nos, distreure’ns de les nostres preocupacions, deixar enrere els propis capficaments. Aquest espai/temps hom l’omple com millor sap i pot. En el meu cas, a part de la lectura, el que fa que canviï la meva atmosfera mental i física és sens dubte la música.
El meu univers musical és, m’agrada pensar, ric a la meva/seva manera. Segueixo escoltant els mateixos grups que escoltava d’adolescent (Led Zeppelin, Queen, Thin Lizzy, The Clash, The Cream, Eric Clapton) i molts més s’han anat afegint amb el pas dels anys.
Quin és l’origen d’aquesta afició? El meu únic germà era 9 anys més gran que jo i d’adolescent es tancava a la seva habitació a escoltar els seus discos (jo tenia 8-9 anys). A la que veia que tancava la porta, jo agafava una cadira i la posava just a fora i també gaudia del que sentia malgrat no tenir ni idea de què o qui era el que sonava. Amb el temps vaig posar-los nom: Carlos Santana, Iron Butterfly, Ted Nugent, Deep Purple. Quan el meu germà aturava el tocadiscs (temps del vinil), jo desapareixia abans no sortís de la seva habitació. Estava convençuda que si m’hi trobava un cop obrís la porta no li hauria fet gaire gràcia. Aquell era el seu univers i la seva estona i jo no hi tenia dret d’entrada, al menys així ho vivia jo. Nou anys de diferència marcaven molt.
Els anys van passar i les distraccions es repartien entre els patufets, els còmics, Esther y su mundo i alguns llibres fins que a l’adolescència -1984- Deep Purple va publicar l’àlbum “Perfect Strangers”. I la fal·lera per la música es va re-activar. Vivia al Maresme i el pelegrinatge setmanal a Bcn es va convertir en un hàbit. Anava a la botiga Castelló, ja desapareguda, de c. Nou de la Rambla i comprava un disc. Amb sort en queien dos. Els diners que guanyava fent classes de repàs a una nena del meu barri s’invertien en la meva afició. El meu germà també hi contribuïa cada cop que arribava el meu aniversari o Nadal.
Durant els anys següents, a mesura que anava escoltant nous grups, es va forjar en mi una idea, la de col·laborar en un mitjà musical professional. Vaig començar a escriure articles per una revista amateur de rock que ja no existeix. Poc temps després que la revista tanqués vaig fer un dossier amb tot el que m’havien publicat i el vaig enviar a la que, per mi, és una de les millors revistes de premsa musical però no vaig obtenir cap tipus de resposta (parlo de fa gairebé 30 anys enrere), així que vaig deixar d’escriure. Vaig pensar que si no havien respost era perquè no tindria prou nivell, em faltarien coneixements musicals, etc (motius de pes en aquell moment, sempre em quedaré amb el dubte, però). Reconec que em va saber greu. Molt. Però molt.
Malgrat deixar córrer la idea de col·laborar en un mitjà professional, la música em va seguir acompanyant sempre. Aquest 2024 he afegit alguns grups més a la llista: The Jayhawks, banda americana de rock alternatiu amb 40 anys de trajectòria de la qual només en coneixia el nom i l’increïble pianista de blues nascut a Nova Orleans James Booker III, mort el 1983. A YouTube trobareu un concert magnífic del Festival de Montreux de 1978. Sensacional. També he descobert a Fantastic Negrito, músic de blues-rock d’Auckland. I als The Sheepdogs, que recorden els Allman Brothers. I a Biznaga, banda de Madrid que alguns han batejat com els The Clash espanyols.
També, evidentment, m’ha sabut greu no haver anat a tots els concerts que m’hagués agradat. Quina llàstima no haver vist a David Bowie, The Queen, Little Village, i tants d’altres… el viure fora de Barcelona obligava a esperar fins les 6 del matí que sortís el primer tren. En aquella època els pares no ens venien a buscar si sortíem de nit. Era la nostra responsabilitat tenir els mitjans per tornar a casa. Si no es tenien, no es sortia. Així de simple. Si més no, a casa meva. Per sort, sí que he vist a John Hiatt, un sensacional músic de country rock de Nashville. El vaig descobrir el 1988 amb l’àlbum “Bring The Family” i al cap dels anys va ser el cantant del grup Little Village (el projecte de Little Village va ser paral·lel a la seva carrera en solitari), banda formada el 1991 per Ry Cooder (guitarra), Nick Lowe (baix) i Jim Keltner (bateria), el grup només va durar un any. La veu anava a càrrec del mestre Hiatt. Van tocar a Bcn el 1992 i després d’aquest concert el Sr. Hiatt va trigar 18 anys a tornar a Barcelona. 18 anys esperant aquest bon home! No cal dir qui al concert coneixia i cantava totes les cançons, oi?
Encara tinc molt present la sensació de plenitud i felicitat al tornar caminant cap a casa. Volia allargar al màxim les sensacions viscudes al concert. Ara se’m gira feina la mar d’estimulant perquè al novembre actuen a Bcn ni més ni menys que Black Pumas, The Sheepdogs i Fantastic Negrito i, ja se sap, toca anar amb els respectius repertoris apresos a la perfecció.
És maco comprovar que, malgrat el pas dels anys, sento la mateixa il·lusió i emoció quan els llums s’apaguen just abans que els músics surtin a l’escenari. És com si el temps no hagués passat i res no hagués canviat. La música em fa ser plenament conscient de quina part de mi segueix intacta per molts anys que passin. Em recorda quin lloc no vull abandonar. I saber que encara queda moltíssim per gaudir és tot un regal, l’antídot que mai no falla.
