Hi ha persones que, de manera unànime, desperten una gran concurrència d’afectes, complicitats i simpaties. En això hem pensat en iniciar aquest article, dedicat a Miguel Ángel Sánchez Muñoz “Míchel” (Madrid, 1975), entrenador del Girona Futbol Club.
Com a entrenador, ha demostrat amb escreix els seus dots. L’estil de joc i el bon ambient creats així com els resultats obtinguts i les fites assolides aquests darrers anys en donen testimoni fefaent. Que el Girona jugui a la Champions és d’aquelles coses que et fan dir que els somnis existeixen per a esdevenir realitats.
«És un bon estrateg. Sap el que vol. Té les idees clares i sap transmetre-les, amb convenciment, als jugadors», ens deia fa pocs dies el bon amic Xavier Acín, exjugador del Girona i bon coneixedor del club.
Com a persona, Míchel ha demostrat sobradament la seva qualitat humana excepcional: amable i proper, humil i savi, exigent i flexible, sensible i amb inquietuds per matèries diverses… I, de la mateixa manera que és generós a l’hora de compartir els èxits de l’equip, quan hi ha contrarietats, no dubta a assumir les responsabilitats corresponents.
Sovint mostra detalls d’una gran humanitat. Heus ací dos exemples pertinents, que van tenir lloc en la xerrada prèvia al partit contra el PSG: el primer, quan va cedir la paraula a un dels membres més estimats per la plantilla, Josep Maria Luis; el segon, quan va encoratjar els jugadors recordant la lluita de Juan Carlos Unzué per l’ELA.
Com a ciutadà, una característica que els gironins han valorat molt és que tan aviat com va arribar a la ciutat va mostrar interès a aprendre el català i a fer les conferències de premsa en aquesta llengua. En més d’una ocasió ha dit que la integració en una població i en un país és una qüestió de cultura, respecte i agraïment envers el poble que t’acull. En aquest sentit, en rebre el Premi ADAC (2023), recordava que havia tingut la sort que el món del futbol i Vallecas li havien permès conèixer moltes cultures diferents.
Ell té molt clar que no es pot viure de manera aliena a la societat on vius i treballes: «He procurat impregnar-me de la cultura catalana. Haig de conèixer les persones que em donen suport». I això mateix ha procurat transmetre als jugadors.
Míchel, amb la seva actitud i bon fer, ens fa avinent que, de la mateixa manera que ningú no ha de renunciar al patrimoni cultural que porta dins la seva motxilla, és bàsic i indispensable, per a sentir-te d’un lloc i per a identificar-t’hi, conèixer-ne la llengua i la cultura pròpies.
