Ara que en el seu primer discurs com a guanyador de les eleccions, Donald Trump diu que segellarà les fronteres, que ningú no entrarà als EEUU si no és de manera legal, cal fer atenció a la publicació d’articles periodístics d’investigació com el d’Henrique Mariño. El periodista posa al descobert el que entre els anys 1960 i 1963 va ser anomenat Pla Marta (el nom remet a la figura de Marta de Betània, la treballadora germana de Llàtzer). Aquest pla va constituir en una seducció per part de l’Església i el franquisme agafats de la mà, de gairebé 800 dones espanyoles solteres i catòliques per emigrar a Austràlia per treballar en el servei domèstic i prosperar en la vida. En realitat van ser enganyades, ja que el propòsit real, tant del govern espanyol com el del govern australià, era que es casessin amb compatriotes que ja havien emigrat uns anys abans i treballaven en les plantacions de canya. El govern australià volia dones joves i blanques en detriment de la població autòctona. Després de la Segona Guerra Mundial, Austràlia es va plantejar augmentar la població blanca amb emigrants provinents dels EEUU, britànics, bàltics, holandesos i polonesos. Més tard vindrien grecs, italians i espanyols. Aquí és on entra el Pla Marta: les dones que van ser induïdes a casar-se amb els treballadors de la canya de sucre.
Vet aquí un exemple d’emigració legal i ben planificada, sens dubte, però abusant descaradament fins a l’engany de l’instint de progressar econòmicament en situacions deprimides la majoria, si bé en d’altres dones immigrants d’aquell temps el desig era obtenir un treball digne que els permetés l’emancipació com a persones, valdre’s per elles mateixes.
La majoria de gent que emigra ho fa per motius econòmics, a vegades fins a la desesperació, com sabem. Els motius de progrés personal i intel·lectual també hi són, però són molt minoritaris. Conec un cas de ben a prop que ara se m’ha fet més diàfan en conèixer els detalls de les diverses onades migratòries d’homes i dones espanyols a diferents països del món que es van propiciar a finals dels anys cinquanta i primers dels seixanta. L’any 1957, l’Institut Espanyol d’Immigració va desplegar l’operació Bisó amb destí al Canadà per treballar en granges. El va seguir l’operació Ant, que va donar feina a homes en empreses ferroviàries. Tres anys després, una cinquantena de dones solteres van viatjar al Canadà per treballar en el sector domèstic. El sistema sembla calcat al promogut en el Pla Marta. Ben regulades, en els anys següents hi va haver més onades migratòries al Canadà. Una de les dones solteres que va viatjar al Canadà, en aquest cas a Toronto, va ser una cosina meva, dotze anys més gran que jo. L’esperava una feina segura a l’hotel Sheraton. Per les seves habilitats i caràcter, de seguida va prosperar com a cap de planta. Dona blanca, rossa i amb els ulls blaus, era una perfecta candidata que, això no obstant, tenia altres plans de progrés personal i d’emancipació. La dona jove va anar aprenent l’anglès fins arribar a una bona dicció i nivell d’escriptura, va explorar a fons la cultura canadenca per saber on posava els peus, i encara va dedicar-se, en les seves hores lliures i per gust, a estudiar medicina natural, els efectes de les herbes, etc., una activitat paral·lela al seu treball a l’hotel. Avui dia cobra la jubilació en dòlars, és clar, moneda molt apreciada en aquells anys en què es complien els plans del dictador: Franco va servir-se de la immigració com una vàlvula d’escapament dels problemes laborals que patia la població espanyola i com una sòlida i constant font d’ingressos de divises. Com en el seu article d’investigació diu Henrique Mariño, amb la immigració el règim franquista va gaudir de «menys atur i més remeses».
