Any 1965: tenia 14 anys quan vaig començar els meus estudis d’art en una de les sucursals de l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics, popularment anomenada escola de la Llotja. Era la que hi havia al carrer ara Gran de Gràcia, antigament Carrer Salmerón, 37. Imposaven, aquells sostres alts amb motllures, i aquella agradable i neta atmosfera que omplia les sales on durant els tres primers cursos comuns (amb dos cursos d’especialitat, la totalitat dels estudis comprenien cinc anys) vam fer tants dibuixos al carbonet de figures de guix: motllos de la Grècia i Roma clàssiques, i aquells apunts del natural, tan atractius per a les nostres mans encara inexpertes si bé deleroses d’aprendre per part d’aquell alumnat fervent que érem. Hi anàvem per vocació, a la Llotja, no pas per passar l’estona ni per entretenir-nos: la majoria treballàvem tot el dia, i aquelles tres hores: de les 6 a les 9 del vespre, suposaven un sacrifici personal que no planyíem gens, però, tampoc a l’hora d’estudiar les lliçons de perspectiva i d’història de l’art, disciplines que ens van dotar d’uns coneixements bàsics que sempre hem estimat.
El mestre de dibuix, que amb una goma d’esborrar a la mà, en la qual també hi duia un carbonet i un drap per si convenia fer un traç valent aquí o allà difuminar-lo, només amb uns petits tocs de goma per il·luminar el dibuix o de carbonet per enfosquir algun punt del nostre treball, ens feia adonar dels llocs on havíem de posar, amb ull clínic, les llums i ombres de les figures que, per exemple, reproduïen un bust de Cèsar, o el bust del jove David, de Miquel Àngel. En les converses sobre art que tenien lloc en aquests moments d’ensenyament particularitzat, el mestre recomanava als alumnes que anéssim a visitar museus. «Vist en directe, l’art impacta la mirada d’una altra manera, els bustos inanimats prenen vida quan se’n veu el marbre original…».
En aquell temps, el Museu d’Art Modern de Barcelona, per motius d’espai segregat del Museu d’Art de Catalunya, estava al palau del parc de la Ciutadella. Hi vaig passar moltes hores els diumenges al matí. La col·lecció de pintura i escultura dels segles XIX i XX, que hi era des de l’any 1945, mostrava obres d’artistes neoclàssics com Flaugier, Mayol, Campeny, i la d’artistes contemporanis com Gargallo, González, Clarà, Casanovas, Hugué… Però els ulls s’enamoraven també, i potser amb preferència, de la pintura de Fortuny, de Nonell, de Casas, de Rusiñol, de Mir, de Sunyer, de Canals, d’Anglada-Camarasa, de Torres–Garcia, de Picasso, Miró, Dalí, Tàpies…
L’any 1990, la col·lecció de pintura i escultura del Museu d’Art Modern de Barcelona va ser reintegrada al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Cada vegada que visito el MNAC, i a la vista d’aquelles obres, recordo les recomanacions del mestre de dibuix, les torno a mirar amb la familiaritat amb què en aquells dies me les vaig fer meves. La meva primera visita al museu del Prado, a Madrid, es donaria dos anys després, als 16 anys, amb un grup d’estudiants de l’especialitat de pintura també de la Llotja: entre la petita colla viatgera hi havia una amiga meva que pinta una obra molt remarcable. Però aquesta és la història per a un altre article.
