Al Convent dels Caputxins de Sarrià, el passat dia 13 de desembre de 2024 va tenir lloc un acte commemoratiu dedicat a Jordi Llimona (20 de maig de 1924 – 11 de setembre de 1999) en el centenari del seu naixement i els 25 anys del seu traspàs. L’esdeveniment va tenir un caire íntim: va comptar amb reflexions i records personals que buscaven posar de nou a la llum la figura d’aquest caputxí, reconegut durant tants anys pel seu compromís social, pel seu pensament singular i per la humanitat que destil·lava a mans plenes.
La memòria col·lectiva no sempre és justa. Perquè ha passat com si res a l’àgora pública el centenari de la mort de Jordi Llimona, que va fer tronar i ploure en aquella efervescència gloriosa que van ser els anys 60, 70 i 80 del segle passat. Molta gent anava expressament a missa –també alguns autoproclamats ateus i no pocs per curiositat- a l’església dels Caputxins de Sarrià per escoltar les seves homilies que reflectien el seu pensament avançat i controvertit per a alguns, si bé sense perdre peu, però, en el més sagrat de la vida monàstica que va sustentar la seva vida inspirada en el carisma de Sant Francesc d’Assís.
Vaig tractar i mantenir correspondència amb el pare Llimona a partir dels anys noranta, quan la seva experiència vital i religiosa ja era, encara més, un do del que havia estat en la seva joventut i maduresa: un referent per als dubtes que tanta gent de la meva generació ens han assaltat, fruit dels canvis accelerats del nostre món cada vegada més desproveït de l’espiritualitat que ell cultivava de la manera més senzilla: aportant reflexions obertes i positives a qui li ho demanava. El pare Llimona sempre trobava llum per il·luminar la selva: Déu com a centre de llum al món i que, com recorda fra Eduard Rey, ell anomenava ‘l’enllà’.
El caputxí Jordi Llimona, que havia fet d’enllaç amb els estudiants durant la Caputxinada, calia recordar-lo, ara, també com a un escriptor notable i un pensador arriscat. En aquest sentit, el recordo en una imatge antiga: una vegada uns amics van convidar el pare Llimona a una vetllada a casa seva per tal de discutir en grup el seu llibre que acabàvem de llegir: Jesús de Natzaret (1980). Jordi Llimona va escoltar amb atenció manifesta els nostres comentaris, que va respondre amb el tarannà que el caracteritzava en aquells dies de maduresa: apassionat en el discurs i auster en les maneres, ja que el pare Llimona deia, però no imposava res. En aquest llibre la seva visió de Jesús tocava el cor de la humanitat mateixa i feia més pròximes les paraules de l’Evangeli. Els seus assajos Per una mort més humana (1991) i L’hora dels pobles (1993) són d’una actualitat que esborrona, i fruit d’una inspiració viscuda en primera persona és Viure (1996): un llibre que és un testimoni de la fe viscuda amb alegria i, alhora, el seu testament vital.
Compromès amb el socialisme català de primera hora: ara caldria buscar-lo com a una agulla en un paller, el caputxí Jordi Llimona va ser tant un defensor de la terra –era profundament catalanista- com un defensor de l’obertura que el Concili Vaticà II va portar a l’Església del moment. Com a pensador, el pare Llimona estava en la línia de Pierre Teilhard de Chradin, amb les seves tesis agosarades i de signe evolutiu i humanístic sense deixar de banda un cert misticisme que Jordi Llimona va revestir d’un compromís directe amb la realitat en la línia de Teresa d’Àvila: Déu encarnat, Déu viu en l’existència humana. Això el va fer tolerant amb la nostra humanitat sempre en procés, si bé en el seu llibre La tolerància i els seus fonaments (1997) ja adverteix que la tolerància té els seus límits. Fora bo de recuperar aquest llibre en aquests moments en què una tolerància excessiva ens pot fer acceptar l’inacceptable.
Jordi Llimona, que va exercir d’articulista d’opinió en diversos mitjans: Destino, Presència, Avui, Criterion, Qüestions de Vida Cristiana, Catalunya franciscana i Diari de Barcelona, va ser membre de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Jordi Llimona cultivava la llengua amb saviesa i vigor renovat des de l’assaig sobretot, però també des del lirisme lluminós que tan bé es reflecteix a Viure i a Els nostres àngels, on el caputxí fa una exploració poètica, en la línia de bellesa tendra i espiritual de Sant Francesc d’Assís, de les virtuts humanes encarnades en la figura d’un àngel.
