El discurs del guionista Eduard Sola a la gala dels premis Gaudí ha generat reaccions contraposades. Era d’esperar que un dia passaria quan aquí subtilment i allà barroerament s’ha anat sembrant un discurs pèrfid, un mite interessat: els immigrants han aixecat Catalunya. Ah, sí?, es diuen els catalans que en condicions pèssimes han suat llàgrimes amargues per alçar-la amb igual esforç després d’aquella ensulsiada que per a la majoria va ser la postguerra. Amb un discurs ple d’emotivitat, que no de raó, Eduard Sola va tocar una ferida. No ho va fer pas expressament, cal creure, però va tenir la debilitat -li va mancar tacte, respecte-, de no cuidar les seves paraules. Fer professió de fe de xarnego no hauria estat potser massa greu si no hagués afegit que aquell premi era una venjança.
La paraula venjança és terrible. Venjança de qui, contra qui? Perquè tants catalans de soca-rel com de xarnegos, per utilitzar la seva mateixa expressió (que jo creia superada per l’enorme esforç que a Catalunya en conjunt s’ha fet per no discriminar ningú) han patit les mateixes burles per la seva pobresa o ignorància, i les mateixes mirades de superioritat dels qui s’ho permeten, que el jove va esgrimir com a argument per a la venjança.
Quan la meva mainada eren petits (anys vuitanta) vam passar uns quants estius en una població del Priorat. La meva feina com a dissenyadora gràfica m’ho permetia: enviava els treballs per correu des de Falset. La caseta que ens van llogar pel preu que modestament podíem pagar, encara tenia el terra d’argila premsada, ni de lluny hi havia rajoles!, i en un raconet del celler humit ens van posar un platet per poder dutxar-nos… Era una caseta pobra, molt pobra, però hi estàvem la mar de bé, ja que els nens jugaven tot el dia amb els vailets del poble, els tocava el sol i l’aire d’aquelles terres que, anys després, han fet un salt de gegant amb el vi extraordinari que s’hi cultiva. Aquesta és una de les mil històries que es poden explicar de la pobresa que hi ha hagut a Catalunya, sobretot en determinades zones, perquè això passava quan a l’Empordà ja feia dècades que hi estiuejava, sí, la gent de la gauche divine.
No es pot generalitzar mai, i menys en qüestions que poden ferir la sensibilitat de la bona gent treballadora que les ha passat magres. El meu pare, nascut l’any 1919, va ser soldat de lleva de la República. Va ser fet presoner al front de l’Ebre, on tants companys seus hi van deixar la vida. Quan va tornar a casa després d’haver superat miraculosament un tifus, el rector del seu poble, a qui ell havia ajudat d’escolà, no li va voler fer un aval per poder treballar. La guerra i les seves enormes desgràcies que encara ens pesen al cor van endurir aquell home fins al punt que no va saber obrar amb la caritat cristiana que se li suposava. No poder treballar era una condemna a la fam, i Déu sap com el meu pare va poder passar tot aquell temps… Quan, ja vellet, explicava aquesta tragèdia que van patir tants dels perdedors de la guerra civil encara se li humitejaven els ulls.
Emportat per un sentiment visceral, Eduard Sola no va mesurar les seves paraules i vull pensar que se n’ha penedit. La justícia no és venjança. El que en justícia cal és sumar relats. Catalunya l’hem aixecat tots i cadascú des de la seva història. D’aquí ve el perill de no escoltar-nos ni saber-nos prou. Altrament, els mites inventats de manera interessada per dividir, per segregar, no haurien crescut per fer mal.
