España no va bien. Gens. Un president de Govern envoltat de corrupció i incapaç d’aprovar un sol pressupost s’aferra a la cadira. Les crisis d’Espanya són oportunitats per a Catalunya.
El règim del ’78 acusa el pes de massa anys sense “xapa i pintura”. Una democràcia rígida, incapaç de corregir les pròpies mancances i desenvolupar-se, acaba per degenerar. El sistema polític està corcat per moltes bandes, les més evidents de les quals són una corrupció estructural, la normalització de les vulneracions de l’Estat de Dret, la profunda degradació de les principals institucions de l’Estat, i, last but not least, l’arrabassament dels drets democràtics dels catalans combinada amb la persistent discriminació de tot allò independentista o simplement català.
Fa quasi 18 anys ja que el llavors president Montilla va advertir a Madrid de la desafecció emocional de Catalunya cap a Espanya, a causa de les ferides del debat estatutari i la manca d’inversions en infraestructures. El règim va ignorar olímpicament els advertiments d’un president català i fidel espanyol, en part també perquè ja era massa escleròtic per respondre-hi. Només cal pensar en com salten els barons regionals espanyols cada cop que Catalunya treu el sagnant tema del finançament. El 2025 no n’és cap excepció. Aviam comprovarem en què acaben els anuncis triomfants d’Esquerra Republicana sobre que Catalunya sortiria del règim de finançament comú. A canvi de “l’equivalent a un concert econòmic” (sic) i del “traspàs integral” (sic²) de Rodalies van cedir la Generalitat al 155 l’any passat. (Spoiler: ERC es deixarà enganyar per enèsima vegada i Illa -això sí- continuarà instal·lat a Palau i espanyolitzant-nos a base de bé).
La llei d’amnistia acaba de ser validada pel Tribunal Constitucional (TC), tan polititzat com la resta de la cúpula judicial espanyola. El PSOE complí el 2024 amb l’exigència d’una llei d’amnistia per part de Junts per a la darrera investidura de Pedro Sánchez, i ara la majoria al TC nomenada pel PSOE la troba constitucional. Pura política i res a veure amb la Magna Carta. El mateix PSOE jurava i perjurava abans de les eleccions de 2023 que l’amnistia era inconstitucional. I evidentment, la rebel·lió judicial al no aplicar aquesta llei orgànica tampoc no té res a veure amb el Dret. Tal nivell de decrepitud institucional resulta un espectacle lamentable. Si fos espanyola, em faria vergonya.
El que sí que em fa enrojolar com a europeista és l’actitud de la Comissió Europea sobre l’amnistia. El que hauria de fer la guardiana dels Tractats i responsable d’assegurar els estàndards democràtics a tot el territori de la Unió és condemnar fermament la persecució política contra líders i activistes independentistes, i les greus violacions de drets fonamentals que han patit i pateixen. Hauria d’haver pres mesures punitives contra Madrid pels seus incompliments de l’Estat de Dret contra els catalans. En lloc d’això, fa anys que pren partit descarat contra la minoria Catalunya. Ha criticat el procediment legislatiu d’una ”autoamnistia” mancada d’”interès legal reconeixible” (mare meva!). Aquest cúmul de posicionaments interessats també són mostra d’un deteriorament institucional que causa desafecció. Hem d’insistir a fer arribar el missatge a Brussel·les que ens estan tractant com a ciutadans de 2ª i que a la llarga hi sortiran perdent. Catalunya continuarà defensant la seva autodeterminació de forma democràtica i pacífica. Ara sabem, però, que al proper intent haurem d’anar de cara a barraca, a crear fets consumats. Aleshores ens escoltaran i respectaran a fora.
El mareig de perdiu al Consell de Ministres sobre l’oficialitat del català n’és un exemple paradigmàtic. Sembla que la vella Europa ens convidi a tirar pel dret i fer-nos independents!
Les eleccions generals de 2023 van crear una situació excepcional on Junts, el partit que encara exerceix com a independentista, va obtenir una palanca de veritable pressió política. Sabíem que al davant hi teníem un triler, i Pedro Sánchez ha complert les expectatives en aquest sentit. En tot cas, amb l’amnistia -a més d’aportar tranquil·litat a moltes famílies represaliades- s’ha aconseguit trencar el front unitari contra l’1-O. Ara, els espanyols es barallen entre ells per nosaltres. Aviam com explicaran pel món històries sobre que el president Carles Puigdemont és un delinqüent, si el propi Estat l’ha amnistiat!
Sembla que aviat haurem de lidiar amb una majoria d’extrema dreta al govern d’Espanya. Res de nou, tots els partits espanyols tenen biaixos anticatalans i més o menys clarament lingüicides. “Progressista” seria acordar un referèndum i no criminalitzar l’exercici de drets democràtics.
Finalment, a Catalunya ens hem de posar d’acord d’una punyetera vegada per a prioritzar els nostres objectius nacionals, i deixar-nos de preteses lluites compartides i imaginàries esquerres solidàries. Alacant ens necessita més que Budapest.
