(Des del principi de la humanitat, la por, individual i col·lectiva, ha estat una constant sempre present. Por de tot allò que pogués amenaçar la supervivència, o la salut, o el benestar. Un polifacètic erudit alemany al que tinc l’honor de conèixer personalmet, el professor Ulrich Hoynkes, ha fet un estudi sobre el paper de la por com a factor també determinant de moltes decisions en el camp de la política. En aquest text, en Jané, amb uns quants exemples viscuts per ell, ens indica de quina manera aquesta por ancestral està present en l’ànima popular catalana. Una mostra més de com coneix l’autor el nostre poble fins en els vesants més impensats. Pere Grau)
Abans se’n parlava molt de la por. Em sembla, però tinc por d’equivocar-me, que ara no se’n parla tant. I s’explicaven moltes històries terrorífiques, usualment amb el protagonisme, com a víctima del relat, d’una criatura petita. En algunes comarques de Catalunya, Osona, Ripollès, la Garrotxa…, la por s’havia personificat; era la Por, una mena d’ésser fantasmagóric, que deien que havia fet acte de presència en un determinat indret i s’hi estava uns quants dies. Me n’havia parlat el meu amic Jordi Vila (epd.), que era de Vic, on havia passat els anys de la infantesa. Explicava que, de tant en tant, es començava a dir que en tal o qual barri de la ciutat “hi havia la Por“. I la gent prenia certes precaucions: si hi havia d’anar procurava de no fer-ho tota sola o quan ja era fosc.
Un fet viscut relacionat amb aquesta qüestió i que recordo molt bé és el següent: durant l’estiu, devia ser l’any 44, jo passava uns dies a Can Morral, una casa de pagès del terme de Santa Maria de Vilalba o el Suro, un agregat del municipi d’Abrera, però a l’altra banda del riu. Un vespre, abans de sopar, va passar un noiet de la meva edat, que era el vailet de Mas Valls, una altra casa de pagès que hi havia més enllà, a l’altra banda de la riera, al mig del bosc. La vam fer petar un moment i va continuar el seu camí cap a Mas Valls. Però al cap de deu minuts ja tornava a ser a Can Morral, tot trasbalsat i plorant a llàgrima viva. Ens va explicar que havia trobat un home al mig del bosc, armat amb un ganivet, que el volia matar, però havia pogut fugir corrent. I ara no gosava anar a Mas Valls. El meu cosí Jaume, l’amo de la casa, va córrer a buscar les escopetes d’anar a caçar, i amb un mosso jove i jo vam acompanyar al pobre vailet, que vam deixar, sa i estalvi, ben segur, a la casa de Mas Valls. Pel camí, tant d’anada com de tornada, no vam pas veure ningú. I ens va quedar el dubte de si allò que ens va explicar el vailet era veritat o s’ho havia imaginat, com els dos sastres d’Alpens que anaven a cosir a Sora (Verdaguer). I aquell vespre, naturalment, sopant a can Morral, no es va parlar d’altra cosa, i els més vells de la casa van explicar tot un seguiment d’històries terrorífiques de nens assassinat. No vaig anar a dormir gaire tranquil, no.
Una d’aquestes històries “exemplars”, que vaig sentir explicar com un fet verídic i actual, va ser en una barberia de Martorell, devia ser l’any 54. Jo anava a Montserrat, i a Martorell se’m va ocórrer d’entrar en una barberia perquè m’afaitessin. L’establiment era ple i tothom hi deia la seva: una autèntica tertúlia. I un dels assistents ens va explicar que no feia gaire, a Terrassa, al barri de Sant Pere, va precisar, un nen petit, que havia anat a estudi, com cada dia, al vespre no va tornar a casa. El van buscar pertot arreu i no en sabia donar raó ningú. Va reaparèixer al cap d’un mes i mig al mig del carrer, no gaire lluny de casa seva. Duia una bena que li tapava la vista, i quan la hi van treure van veure, horroritzats, que no tenia ulls. Calia suposar, naturalment, un cas de transplantament fet per encàrrec d’algú molt ric i sense entranyes. A mi em costa de creure que fos veritat, però recordo molt bé el sentiment d’horror que van manifestar els homes de la barberia de Martorell. Ningú no va expressar cap dubte sobre la veracirtat del cas, i més aviat es van esplaiar imaginant el càstig que mereixien, si els podien haver, els autors d’un fet tan monstruós. N’hi va haver un que va proposar que els haurien de cremar de viu en viu, però no amb un bon foc de llenya, sinó amb capses de llumins, esmerçant-ne tantes com calgués, fins que es morissin.
