Comencem per la notícia pura i nua: Netanyahu ha demanat el Premi Nobel de la Pau, per Trump. I hom no sap què és més gros: la indignació o l’estupefacció. Aquesta llagoteria servil per impedir que els Estats Units tallin l’ajuda a Israel, diu molt sobre els seus protagonistes, i res de bo.
Per començar, suposem que Trump es mereixés el premi, cosa que ara n’és a distàncies astronòmiques. Fins i tot en aquest cas, la proposta hauria de venir, com sempre ve, de personalitats o d’institucions neutrals i de reconegut prestigi. Mai, d’un polític que arrasa un territori per treure’n els habitants i redueix l’ajuda humanitària a un baixíssim nivell, molt lluby del que caldria per salvar persones que s’estan morint de gana.
Però, com dic i és més que sabut, no hi ha res que justifiqui una concessió del premi a aquest presumptuós cretí a la Casa Blanca. Hi ha dos factors que sí que ho justificarien. El primer, si hagués aconseguit que Putin retirés les seves exigències màximes i hagués portat la pau a Ucraïna. El segon, si hagués portat a Netanyahu i la seva colla de fanàtics a fer les paus amb els palestins i al reconeixement mutu de dos estats. No sabem si aquesta pau podria ser de duradora, però per aquest pas se’l mereixeria, com en el seu temps Rabin i Arafat. I no oblidem que aquests van ser assassinats per la seva mateixa gent i això Netanyahu ho deu tenir molt present.
Trump, en la seva ignorant supèrbia i ja des d’abans de ser elegit per segona vegada, el premi el tenia coll avall, perquè pensava acabar la guerra a Ucraïna “en vint-i-quatre hores“. I ara s’ha trobat amb un Putin inflexible (perquè també s’ha obert ell mateix un pou de què no en pot sortir indemne) i que li esguerra totes les il·lusions que s’havia fet.
Tots dos, l’americà i l’israelí, menystenen la gran alçada moral del Premi de la Pau, i ho tracten com si fos un de tants que es donen a tot el món pels motius més diversos i de vegades inversemblants. I això, com dic al començament, posa al descobert la baixa talla moral i humana d’aquests dos personatges que, per desgrácia, tenen a les seves mans un poder que no es mereixen. I crec que el títol d’aquest article és més que justificat.
