Al carrer de Sant Pere Més Baix número 18, de Barcelona, hi ha no amagada, però sí de manera discreta, la Capella de la Mare de Déu de l’Ajuda. Aquesta capella santuari està regentada per frares menors Caputxins des del 1884. Hi entro i mentre rememoro la meva mare en aquest mateix gest, encenc una espelma per a tots aquells que necessiten ajuda, que són tants. A la sortida trobo damunt una taula un full imprès amb una imatge de sant Francesc davant d’un arbre ple d’ocells que sembla que, en la seva joia i ingravidesa, dansin al seu voltant. En l’estampa s’informa del 8è. Centenari del Càntic de les Criatures (1225-2025).
Han passat vuit segles!, i les lloes de Francesc d’Assís al Senyor són tan vigents i oportunes com el primer dia, agafeu per on agafeu el Cant: «Lloat sigueu, Senyor meu,/ per la germana nostra mare terra,/ la qual se sosté i governa i produeix fruits diversos/ amb flors acolorides i herba…».
La poètica de sant Francesc és tan autèntica com resplendent: l’anomenat Pobrissó d’Assís era un poeta místic amant de la natura, dialogava amb Déu a través de la natura i practicava una pobresa que cal interpretar en la seva dimensió més espiritual: la pobresa de sant Francesc no es fonamenta només amb viure de manera austera, sinó que sobretot es fonamenta en el deseiximent i buidament del jo, aquest tirà que tan sovint ens engavanya i actua com una màscara ensenyorint-se del veritable ésser intern. En termes psicològics, el jo és necessari per saber qui som des de la memòria dels fets, però no ens podem creure un jo sobirà perquè de sobirà, ens diria de seguida sant Francesc, només n’hi ha un: el Senyor al qual el sant frare lloa en el seu Càntic de les Criatures.
Francesc d’Assís veia la realitat des del prisma més càlid i lluminós de l’existència humana: l’amor. L’amor a Déu, a les seves criatures, a la naturalesa tota. «La vida és una qüestió de prioritat, i la prioritat és l’amor», escriu a propòsit d’aquesta noble inclinació de sant Francesc la franciscana seglar Suzanne Giuseppi Testut al seu llibre Francesc d’Assís, profeta de l’extrem (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2017). En base a la vida i obra de Francesc d’Assís, Suzanne Giuseppi Testut, que en el seu dia a dia també es dedica a l’acompanyament espiritual, hi afirma la vivència d’una teologia de l’amor. D’aquí ve «l’eficàcia de sant Francesc en el testimoni de la caritat».
Hi ha una tal finor espiritual en sant Francesc que enamora. És un sant tan popular entre cristians i no cristians pel seu carisma, com és estimat per altes dignitats eclesials com ho va ser el papa Francesc, que va adoptar el seu nom. Francesc d’Assís li devia inspirar, per afirmar i impulsar, l’evangelització com un moviment, com un anar «cap a», «desitjant el bé dels altres», com deia i feia el mateix sant Francesc.
