Sentir el president Illa esgargamellar-se dient que Catalunya ha de liderar les reformes espanyoles fa riure. Sempre que s’ha intentat no ha funcionat, ni abans sota règims autoritaris ni ara en el simulacre de democràcia del 1978. Espanya és més nacionalista que Catalunya i mai ho permetrà, llevat que sigui d’amagat, castigant-nos o fent veure que va bé per tothom (com va passar també el 1978 amb l’estat de les autonomies).
ERC ha posat el fre o això sembla. Els ciutadans catalans necessiten serveis públics de qualitat i una dignitat nacional que s’ha de reconèixer. En el debat al Parlament abans de vacances es va recordar que hi ha compromisos per la part espanyola pendents. En Junqueras i Alamany també darrerament hi han insistit pujant el to, en forma d’amenaça: s’acaba el temps per mantenir la legislatura del PSOE!
El PSC PSOE ha de triar entre els compromisos amb els catalans (els dèficits històrics en finançament, la millora dels serveis públics i el reconeixement nacional de Catalunya, entre d’altres) o lliurar Espanya al PP i a VOX. Unes noves eleccions anticipades serien una clara victòria de la dreta espanyola: més nacionalista i més agitadora. Un escenari que deixaria, per altra banda, en molt mala posició el PSC PSOE a Catalunya, atès que no podria explicar que no ha fet res per millorar o garantir la nostra prosperitat, àdhuc estabilitat! Per la gent d’esquerres ERC esdevindria el contrafort del vot útil.
En canvi, des de les dretes, l’eix ideològic en democràcia, a més del nacional, sempre és present, agradi o no, a Catalunya emergeixen nous actors clarament. JXCAT esdevé un reducte de nostàlgics sense incidència, dúctils a les exigències espanyoles, que diu cobrar per avançat, però que s’arronsa a la mínima. De fet, no és estrany, els votants liberals conservadors catalans no són gaire actius en política i han caigut en el parany de l’abstenció, sempre més còmode i fàcil a l’hora de criticar qualsevol iniciativa.
En aquest sentit, és d’esperar que l’erupció política de la dreta catalana igualment s’imposi. Hi ha Aliança Catalana, a la seva manera i de forma contradictòria. També hi ha el Front Nacional de Catalunya que segurament hauria de recollir l’anhel conservador amb tant d’arrelament a Catalunya quan encara hom assimila al carlisme de fa segles com el baluard de les nostres essències nacionals. I finalment, hi ha ALHORA, de perfil liberal progressista que va creixent en militància i implantació de forma persistent, ara amb noves cares i més visibilitat.
Per tot això, el panorama polític català crida a l’optimisme. La persistència catalana per a la reconquesta de les seves fites nacionals, amb l’autodeterminació el 2017 i ara amb la plena sobirania (integritat en l’orde fiscal, d’ordre públic, d’immigració i financera) obren moltes opcions als nostres 15 milions d’habitants. I és clar que aquesta tardor ens donarà moltes sorpreses en aquest sentit. Més alliberats per fer-nos un lloc en la història mundial com a catalans!
