“Puede que esto de vivir
consista en disfrazarse de veleta y de girar
según qué viento…
Y de celebrar el triunfo
de las estrategias sobre la caducidad
del sentimiento…” AUTE
Les tardes de letargia, el mar als nostres peus, natura i muntanya per respirar els elements més preciats de la vida: llum, sol, immensitat, eternitat.
L’existència es torna indolent per assaborir aquells racons inexplorats, aturats, callats pel temps i les seves presses. Les frenètiques correcuites que hem aconseguit incorporar al nostre devenir diari.
L’estiu radiant i poderós ens transporta lluny del tedi, les rutines i obligacions, els horaris impertinents que d’altra banda ens recorden la voracitat de les responsabilitats i deures amb nosaltres mateixos.
Però l’estiu pot ser la fugida d’aquesta paradoxa, allunyar-nos i acaronar la rebel·lió insospitada, aquella que no trobem a les guies de vacances, la que no es cerca a l’atra part del món ni s’idolatra rodejada de luxes.
Ja s’ha parlat i molt de la importància de desconnectar, afavorint així la salut mental i cognitiva, restaurant la motivació i perspectives futures, reduint l’ansietat i l’estrès.
També és sabut la necessitat d’allunyar-nos dels estímuls constants per, d’aquesta manera equilibrar vida laboral i personal, tornar a un origen natural d’assossec emocional i racional.
Lluny, a l’horitzó estival ens aguarda la magnífica avinentesa de la pausa, la contemplació com a do inescrutable i efímer que hem d’estrènyer amb vivesa i passió, la que ens convida a emprendre noves veredes de possibilitats i somnis per explorar.
En aquest món hiper frenètic, sovint aturar-se i simplement desconnectar pot semblar una perversa pèrdua de temps, un temps actual on “produir” de manera constant ens encoratga al profit i al rendiment constant.
Les descobertes de l’estiu ens remunten a la infantesa lenta i envoltada de mar, núvols sense fi i joguines de colors, temps de joia per compartir i somriures propers.
Les descobertes ben a prop de la nostra mirada, les possibilitats infinites que ignoràvem, les que no ens atrevíem a desafiar.
Els èxodes estivals ens emmirallen la paradoxa de fugir de la quotidianitat salvatge per emigrar a una suposada pau impostada i per tothom lucrativa, on desfer-nos de preocupacions i tensions, apropar-nos a la senzillesa i labors domèstiques, passejades per la platja i banys de natura.
Habitar el propi cos amb l’ànima capgirada, la voluntat de moure el nostre petit món tot descobrint aquelles altres oportunitats perdudes, les que ens van acompanyar des de l’inici.
Mindfulness, coaching o simplement desconnexió per continuar sent esclaus d’aquelles exigències considerades fruit d’un temps delirant, impersonal i buit on resistir sembla una forma de vida.
Instaurar noves maneres de viure, nous modes de fer, d’estar, de sentir. Noves mirades d’habitar el nostre cos i comprendre que aquesta clau l’hem d’atresorar per sempre, amb la resiliència i determinació que ho canviï tot.
Les més extraordinàries descobertes de l’estiu, aquelles que són màgiques, perennes, sanadores, emocionants. Comprendre que el viatge pot ser aquell a on volem dirigir-nos i trobar la nostra felicitat, la desconnexió real vers els lligams del passat, els nous inicis que un dia van ser un renéixer per nosaltres mateixos.
Potser fugir una tarda d’estiu no ens tranformi la vida, potser planificar grans events al capdavall no va resultar tan atractiu com semblava, potser les expectatives no eren per mi…les descobertes de l’estiu bressolen somnis d’infantesa, aquells que volien transformar el món, la utopia que fa que tot comenci.
