Vivim en un moment que discrepar sembla un atac, però potser cal revisar menys els altres i més la nostra autoestima.
D’acord, no és correcte jutjar, ara bé, si constantment ens sentim jutjats i criticats per tot el que fem, potser ens convindria mirar més cap endins que cap a fora.
Vivim en una societat on sovint apuntem cap a fora per explicar el nostre malestar. Si no ens agrada el nostre cos, culpem la societat per imposar uns cànons. Si som mares i no donem el pit, ens sentim assenyalades. Si optem pel biberó, també. Si tenim una parella del mateix sexe i algú ens mira pel carrer, ho vivim com un atac. I si ens vestim d’una manera diferent i notem mirades, ens ofenem.
Ens hem acostumat a una mena de victimisme emocional que, lluny de ser terapèutic, ens limita. Ens queixem, ens desfoguem, però no avancem. Aquesta actitud només reforça el ressentiment, i ens impedeix treballar allò que sí depèn de nosaltres: la pròpia percepció, la gestió emocional i l’acceptació personal.
És fàcil –i molt habitual– fer-ho tot públic a les xarxes socials: les queixes, les denúncies, els “estic farta” i els “que no m’assenyalin més”. Però potser ens caldria un pas enrere per assumir més responsabilitat personal. Hem arribat a un punt en què discrepar ja és considerat ofendre. I això, a la llarga, ens fa més vulnerables, no més lliures.
No tot ha de ser compartit. No tot ha de ser entès, ni aprovat. Hi ha decisions personals que no necessiten el vistiplau col·lectiu. I si algú no hi està d’acord, doncs, senzillament… no hi està d’acord. I punt.
Si vols llibertat, comença per tu mateix. Estima el cos que tens. Si ets mare, tria la lactància que millor s’adapti a tu i no et justifiquis. Si la teva parella no encaixa amb els esquemes dels altres, viu-la amb naturalitat i desconnecta’t de les mirades. Les crítiques sempre hi seran. Però si vivim pendent de totes, viurem poc.
Sentir-se sempre criticat o jutjat, sovint amaguen inseguretats profundes. I quan no es treballen, no només fan mal a qui les té, sinó també a qui conviu amb elles. Qui es percep constantment jutjat acaba interpretant com a crítica fins i tot els comentaris més insignificants.
Un cas recent: una coneguda, enfadadíssima amb la família política. Ella ha decidit anar de vacances a un lloc que a la família de la seva parella no agrada. I el simple fet que ho hagin comentat s’ha convertit, segons ella, en un “atac inacceptable”. Però… ho és, realment?
A veure, potser sí que són una mica impertinents. Però si un simple comentari ens provoca una ofensa tan gran, potser la solució no és barallar-se amb la parella, sinó treballar en la pròpia autoestima… i anar de vacances on et doni la real gana.
