Hi ha moltes més persones bones que dolentes però aquestes darreres fan més mal i soroll que les bones. Recordo allò que el bé no fa soroll i el soroll no fa bé. La llàstima és que les persones innocents solen ser, massa sovint, víctimes del mal, de les guerres i de qui les provoquen. De la mateixa manera que ho són d’alguns poderosos, malfactors públics o delinqüents de guant blanc. Començaré per aquests.
Hem sentit parlar de màfies i càrtels, però crec que se n’hauria de parlar més i, sobretot, actuar més contra aquests grups. La màfia tradicionalment s’associa a grups poderosos d’Itàlia i a la seva extensió als USA. La figura arquetípica d’aquests va ser Al Capone sobre el qual s’han vessat rius de tinta i quilòmetres de cel·luloide. Als càrtels generalment se’ls associa principalment al tràfic de drogues que es conreen a Bolívia, es processen a la selva colombiana i els càrtels mexicans s’encarreguen de distribuir-la als USA. Possiblement, el càrtel més famós sigui el de Sinaloa i el seu arquetip el Chapo Guzmán. Aquest tipus de delinqüència, però, no s’acaba aquí. I aquest aquí ja el tenim a casa nostra. Catalunya s’ha convertit en el centre de distribució de droga més important d’Europa i no tan sols de la coca americana sinó d’haixix del nord d’Àfrica i d’heroïna d’Àsia Central, notablement de l’Afganistan. Tots aquests grups de màfies i càrtels solen ser violents i, en conseqüència, provoquen moltes víctimes innocents i també a causa de lluites sagnants entre ells mateixos.
Es tracta d’una guerra global que no passa com a tal. Les altres víctimes són les que es produeixen entre els consumidors de la droga que sovint acaben amb la seva mort o malalties greus, sobretot mentals però també físiques; les pateixen ells mateixos i els seus descendents biològics. Totes les policies del món tenen serveis especials dedicats a la lluita contra la droga, però cap d’ells, que jo sàpiga, ha aconseguit erradicar-la. Moltes vegades l’explicació rau en la connivència d’aquests delinqüents amb la policia, polítics, exèrcits o aquests poderosos que es passegen impunement amb els seus luxosos iots per les costes d’arreu del món.
Un altre tipus de màfies són aquelles que trafiquen amb persones. Des de les que controlen la prostitució o la pornografia infantil fins les que ensarronen persones del tercer món que cerquen una vida millor enviant-les en pasteres sense condicions de seguretat al mar per vies que poden venir des de l’Afganistan o de l’Àfrica Subsahariana, travessant tota mena de perills en terra hostil fins a la via marítima, ja sigui Atlàntica o Mediterrània. L’objectiu d’aquesta pobre gent no és ni Espanya, Itàlia o Grècia, sinó Europa, una Europa que se’n desentén i que només els obre les seves portes quan necessita mà d’obra barata.
Aquests emigrants acaben de maneres molt diferents. Uns ja moren d’inanició abans d’arribar al mar, en ple desert, zones inhòspites o víctimes de malfactors per robar-los el poc que duen al damunt. Altres moren en plena travessia marítima. Altres són retornats en calent; i això no passa solament amb els llatinoamericans que són expulsats per la bota de Trump i moren en les selves de Mèxic, Guatemala, Nicaragua o Panamà, sinó també a l’Europa de l’humanisme oblidat. Els centres d’internament d’emigrants són vertaderes presons. Malauradament, el CIE (Centre d’Internament d’Estrangers) de la Zona Franca de Barcelona ha estat repetidament denunciat per ONGs de solvència per la sobreocupació que pateixen els interns amb les deplorables condicions que se’n deriven. Tot això va en contra dels drets humans.
Finalment, podem parlar dels emigrants que arriben a alguna destinació sense morir, ni ser retornats en calent, ni empresonats. Potser hauran de dormir molt temps al carrer com els sense sostre o, tal volta, trobaran una feina en precari; com que no disposen dels tristament famosos “papers” no poden reclamar cap dret. A Catalunya i a l’estat espanyol sí que tenen dret a ser atesos per la sanitat pública, només faltaria! Crec que són una minoria els qui són acollits, encara que no tinguin papers, en condicions dignes com si estiguessin regularitzats, cosa que costa temps i diners.
Ja veiem com al món hi ha molts tipus de conflictes, perquè quan les persones en són víctimes tot són conflictes tan importants com les guerres que cada dia surten als diaris. Dels països del Nord d’Àfrica va sortir el grup yihadista-salafista Boko-Haram que es va anar desplaçant cap al sud i es va establir en el territori conegut com el Sahel que ocupa parts de més d’una desena de països bàsicament centreafricans. Aquest grup ha comès més atrocitats que ens han arribat pels mitjans de comunicació. Coneixem els segrestaments de centenars de nenes a Nigèria, d’altra banda el país més corrupte de l’Àfrica i d’accions terroristes sagnants en altres com Mali o Burkina-Fasso. Les seves malèfiques accions segueixen i no se’n parla.
Hi ha conflictes latents dels quals només ens en recordem quan de tant en tant el foc reneix de les brases. Casos d’aquest tipus en són alguns d’origen racial com és el de Ruanda amb la República del Congo. Els seus antecedents cal cercar-los a Ruanda on l’ètnia hutu va tractar d’exterminar l’ètnia minoritària tutsi causant més de 800.000 víctimes. Aquí ens és impossible entrar en tots els detalls però el cert és que Ruanda va iniciar una invasió de la República del Congo i el conflicte s’ha tancat en fals, car el recent acord de pau no contempla les arrels del dit conflicte que cal cercar-lo en aquelles lluites tribals fruit d’una mala herència colonial. Els països colonials europeus tenen molta responsabilitat en els conflictes africans i en la seva pobresa.
No tan sols és a l’Àfrica on trobem conflictes d’origen colonial. El del Caixmir entre l’Índia i el Pakistan és d’aquells que revifen de tant en tant i resulta molt complicat treure’n l’entrellat. Algunes fonts l’atribueixen a disputes respecte l’aigua. Algú la talla a l’altre. Això no obstant, pel que jo mateix he deduït, també es tracta d’una herència colonial, en aquest cas per part de la Gran Bretanya. Quan es va voler dividir l’Índia entre hindús i musulmans es va fer de manera tan maldestre que el Pakistan que es va destinar als musulmans va quedar dividit en dues parts separades a gran distància, una al nord-est i l’altra al nord-oest. La part del nord-est es va separar convertint-se en l’estat de Bangla-Desh i el Pakistan actual va quedar amb fronteres poc definides amb l’Índia. El conflicte està servit per temps i a més -detall no menor- el Caixmir és ric ren recursos naturals.
M’allargaria massa seguint tots -tots impossible- els conflictes violents al nostre món. He volgut començar pels menys mediàtics perquè ens adonem que la suma de tots aquests conflictes és més important, si ho mesurem en víctimes, que el de les dues guerres que ocupen a diari els mitjans de comunicació. Segueixo, però, sense oblidar-los i en una pròxima carta gosaré donar-ne la meva versió.
