Cada inici de curs, les escoles demanen a les famílies que signem un formulari de consentiment per a l’ús de la imatge dels nostres fills. Sona simple, però la decisió no ho és. Si signes, assumeixes el risc que aquella imatge pugui acabar on no vols. Si no signes, acceptes que el teu fill o filla sigui exclòs —literalment— de la foto.
És una elecció trampa. Signar és obrir una escletxa on no tens cap control. Encara que les escoles intentin gestionar-ho bé, la veritat és que la tecnologia no està preparada per protegir-nos com caldria. Quan autoritzes l’ús de la imatge, sovint estàs obrint dues portes: una per a les xarxes socials i una altra per a la difusió interna amb les famílies. Però un cop la fotografia arriba a les famílies, la cadena de control es trenca. Qualsevol pot reenviar, penjar, compartir o descontextualitzar aquella imatge —sense cap nou consentiment, sense cap filtre. I aquí és on la responsabilitat individual esdevé clau… però també on el sistema ens deixa desemparats.
Però no signar tampoc és una solució fàcil. Perquè els infants que no tenen permís signat sovint són apartats: “Posa’t aquí que tu no surts”, “Espera’t un moment que farem dues fotos”. Alguns infants ho entenen, d’altres no. I allà comencen les preguntes, els dubtes, el sentiment d’estar al marge. Estem educant en la marginació a través de la càmera. Estem dient als infants que, si no tenen permís d’imatge, tenen menys dret a formar part del grup. Quin missatge estem transmetent?
L’escola hauria de ser un espai educatiu, segur, inclusiu. Les activitats escolars no poden estar condicionades per si algú podrà fer una fotografia “bonica” per penjar a l’Instagram del centre. No pot ser que, per entretenir les famílies amb imatges del dia a dia, estiguem comprometen l’experiència emocional d’infants que només volen formar part del grup com qualsevol altre.
La revolució digital ha arribat per quedar-se, però això no vol dir que l’hàgim de normalitzar sense pensament crític. Si volem preservar el benestar dels infants, cal començar a revisar aquestes pràctiques. Cal posar per davant la protecció i la dignitat, i no l’estètica. Cal pensar abans de fotografiar. I sobretot, cal no excloure ningú pel sol fet de voler protegir-lo.
