Mazón ha dimitit. Per fi. M’ho he pensat molt abans d’escriure sobre Mazón. El desastre de les vides segades a la terrible tarda del 29 d’octubre de l’any passat fa que calgui una mica de distància per ser el més objectiu possible. La temptació seria escriure un article farcit d’improperis. És molt bèstia el que va passar, sobretot quan tots som cada cop més conscients que va haver una claríssima negligència a l’hora d’avisar de l’emergència que, d’haver-se fet a temps, seguint simplement el més pur sentit comú, hagués segurament permès salvar vides. Ha dimitit. Però queda un any de presència sense sentit al capdavant de la Generalitat. Un any que costa més d’explicar que la incompetència i la negligència davant de la nefasta gestió de la crisi del 29 d’octubre.
Les imatges de com en el CECOPI, el centre de comandament de les emergències, la consellera d’interior estava paralitzada. Les imatges de com es van succeir intents de trucada a Mazón, les imatges de la desesperació dels comandaments dels diferents cossos d’intervenció, són atordidores. La reacció quasi infantil de Mazón apareixent amb una armilla vermella, i després d’hores de perdre el temps que no entraré a valorar, quan el drama desbordava per tots cantons, és inenarrable. Hem vist tantes imatges i tenim ja hores d’ara tantes evidències de negligència, que no caldrà esperar, com de fet ja no calia des del primer dia, saber què hi diuen els jutges. Mazón i la seva consellera, la línia política sobre qui cau la responsabilitat d’actuar en les emergències, va cometre una negligència inexplicable que hagués pogut salvar vides. Recordem-ho tantes vegades com calgui.
Dit això, amb consternació i respecte per les vides manllevades, m’aturo a reflexionar sobre la insuportable lliçó de Mazón. No podem tenir polítics incompetents a primera línia. Ens hi va literalment la vida. La democràcia ens ha de permetre escollir amb criteri, superant totes les capes de soroll comunicatiu a què ens sotmeten massa sovint els mitjans, i les xarxes. Mazón ha tingut la desgràcia de ser al lloc equivocat en el moment equivocat. No sabem quants Mazóns més tenim pul·lulant per les esferes polítiques, i quants dels nostres polítics haurien reaccionat amb la mateixa por. La seva consellera d’interior va ser una d’elles. Quan et nomenen conseller d’interior, has d’envoltar-te dels millors en cada àrea perquè d’ells, dels bombers, dels mossos, dels de protecció civil, dels serveis d’emergència depèn la resposta davant fets tan accidentals com malauradament cada cop més probables. I sobretot, has de fer el que et diuen i quan t’ho diuen. L’actuació dels polítics, mal que els pesi, ha de ser, com ha recordat el nostre president Illa unes quantes vegades, per excés més que no per defecte. És a dir, que han de passar-se de prudents i assumir-ne les conseqüències quan calgui. És millor declarar una alarma que acaba en no res, que no declarar un alarma que acaba en tragèdia. I el just límit el saben els tècnics. Ells fan servir paràmetres avui en dia prou contrastats per permetre als polítics assumir el risc últim de declarar una emergència amb prou solvència.
Els aprenents de polític haurien de fer seva la dita catalana de “qui no vulgui pols, que no vagi a l’era”. La feina de primera línia en política pot ser molt injusta. Segur que Mazón ha maleït mil vegades tenir un dinar de treball amb una periodista el mateix dia i a la mateixa hora que morien els valencians arrossegats per les riuades. Segur que Mazón es desespera cada dia sabent que a l’hora de la veritat no va estar a l’alçada. El drama és que en el seu cas, això segurament ha costat vides. I que el pitjor dels drames personals als que s’ha d’enfrontar, després d’un any d’intentar desesperadament evitar allò inevitable, és que la seva presència s’ha fet insuportable per molts valencians i no valencians.
La meva família és del Masnou, i és on hi he treballat tota la vida. A Masnou sabem que les riuades poden ser fatals. El Maresme Sud i el Masnou en concret han patit històricament desbordament de torrents per la seva situació al peu de la serralada litoral. Els torrents, i els rius han arrastrat durant molts anys gent i vehicles. Quan plou molt, patim. Les riuades han tingut poc a veure amb els polítics. Però amb els mitjans actuals d’informació i de seguiment meteorològic, és més senzill i eficaç anticipar les riuades. Hi hauran més riuades, al Masnou i a València. I tots podem estar en perill. Però necessito saber que les eines d’emergència estan sota el control dels qui en saben. Necessito saber que no hi haurà mai més un Mazón al front d’un CECOPI. Per això a mi també se’m fa insuportable la seva presència i vull que desaparegui de la vida pública definitivament. I per sempre.
