“En una democracia nadie es juzgado por sus ideas sino por delitos recogidos en nuestro ordenamiento” Pedro Sánchez, President del Govern d’Espanya, 14 d’octubre de 2019.
“Hay jueces haciendo política que no cumplen la ley”. Pedro Sánchez, President d’Espanya, 1 de setembre de 2025.
Sis anys entre una frase i una altra.
El dijous dia 20 de novembre d’enguany coneixíem una sentència històrica i sense parangó a qualsevol democràcia contemporània: tot un Fiscal General de l’Estat en ple exercici de les seves funcions era condemnat a dos anys d’inhabilitació i a pagar una indemnització a la seva suposada víctima -la parella de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz-Ayuso-.
El president del Govern espanyol té investigada a la seva dona i al seu germà a més de l’enorme nebulosa entorn del “cas Koldo” i les presumptes malifetes d’Àbalos i del seu exnúmero dos Santos Cerdán, per no recordar tot aquest sainet de la “fontanera” que sembla sortit d’un guió dels germans Fesser. El setge judicial al voltant de Moncloa és aclaparador.
En aquest fangar d’informació, desinformació i contrainformació en què s’ha convertit la Villa y Corte, aquest “laberint de miralls” -que diria l’emèrit de les clavegueres Villarejo-, ja és molt difícil treure el gra de la palla. Convertir-ho tot en una confusió massiva que generi una onada encara més gran d’antipolítica i el “tots són iguals”, fer anar un ventilador de la mida d’una catedral per enfangar-ho tot i a tothom i traspassant qualsevol frontera.
I quan tot és un cristo, la solució: que “algú” hi posi ordre. Aquesta és la jugada. I aquest “algú” que s’hi quedi per quaranta anys.
Aquesta boira pren diverses formes a cada territori i té punts en comú a tot arreu. La deriva ultra internacional actua localment i pensa globalment. L’antipolítica i el plantar-se com una mena d’antisistema capaços de canviar-ho tot, com si Donald Trump -el Gran Líder- fos la divinitat que ens ha de salvar dels perills amb els que cada dia ens amartellen des de les xarxes socials els seus acòlits -la immigració sobretot, el feminisme, el repartiment de la riquesa, i tota mena d’amenaces terribles, etc.- Un moviment que dispara als de baix per ajudar als de dalt utilitzant totes les eines -o armes- al seu abast per aconseguir, precisament, el consentiment de les pròpies víctimes.
Qui ens hi ha portat? La mateixa socialdemocràcia -a l’Estat espanyol encarnada bàsicament en el PSOE- amb dècades de complicitat i assimilació a un sistema pervers que ha comprat principis a grapats.
La frase que encapçala l’escrit ho diu tot. I des de l’independentisme d’esquerres i l’esquerra transformadora ja es va avisar, moltes vegades. Ara potser ja no s’hi és a temps i caldrà passar per una travessia inexplorada fins ara -esperem que no amb les conseqüències que tingué als anys 30 del segle passat-. Cal, però, que l’esquerra no oblidi, n’hagi après alguna cosa i es prepari.
Això només ha fet que començar.
