Diuen els lingüistes que les llengües evolucionen pels errors dels parlants. Fa un temps, vaig llegir en un article la següent frase d’un escriptor guanyador del premi Carlemany de novel·la: convé torturar la llengua perquè expressi allò que volem. Anem, doncs, en la direcció correcta. Gràcies a les xarxes socials, els barbarismes, errors sintàctics i lèxics i la gramàtica esporgada de molts parlants estan a l’ordre del dia.
Està clar que la nostra llengua està evolucionant, torturada, escapçada, simplificada i rasada al nivell més baix del llenguatge. No cal ser expert ni demanar una subvenció per fer-ne un estudi acurat. N’hi ha prou amb escoltar pel carrer, televisió o ràdio, llegir missatges al mòbil o al correu, o intentar mantenir un diàleg amb un interlocutor triat a l’atzar per arribar a la conclusió que la nostra pobra llengua està patint uns atacs a consciència, com si mereixés un càstig pel simple fet de voler mantenir-se a escena.
A risc de semblar una boomer desfasada o una docent frustrada, em disposo a exposar –i prego em disculpeu– una mostra dels turments que he pogut capturar a la vida diària, llegits o escoltats al vol. M’he permès la gosadia de classificar-los en: calfreds i grinyols lingüístics i dolor per la pèrdua. Heus ací:
Calfreds i grinyols: O sea (per començar qualsevol frase), Ja s’ho diré, Em dona igual, S’ha caigut per l’escala, Què dius, no t’escolto!, Vull que et callis, Això lis agrada molt, Això olora superbé, Emputxa fort! He de dir-lis que vinguin aviat, Esperi un segundet, Aquí n’hi ha bolets, Estarem tots, En breu li atendrem, Vull que et callis! Hi ha que fer el que diu el programa, Igual ha anat a casa. Demà cagarem el tió! Per últim, menció especial al prefix macro, que abans havia estat híper, i abans d’abans, súper.
Dolor per la pèrdua: Jo tinc dos, El pastisser es va anar, Jo no aniré, Tu has comprat alguna? Ell porta alguns a la butxaca, Aquí no hi ha, Jo tinc cinquanta-vuit i ell té seixanta, Ja són les set i mitja, La teva germana no està.
I ara uns quants de les dues categories, per grinyolar i plorar pel pronoms febles: Estarem tots, No tinc ningun, Ningun de nosaltres estarem, Hi ha que arribar a les quatre.
Desitjo i espero que hàgiu plorat una mica amb mi; si no és el cas, potser hauré d’acceptar que la llengua catalana està vivint el seu moment de màxim esplendor, i el problema és dels maleïts parlants que s’han entestat a ensenyar els seus alumnes –i els seus fills!– els trets que fan que la nostra llengua sigui única i no un calc paral·lel a la llengua de l’imperi.
Tanmateix, que no em quedi per dir que si he pogut recollir aquestes manies meues és perquè em trobava en el millor escenari, és a dir en un entorn en què el català s’utilitzava com a eina de comunicació amb la millor de les intencions. El pitjor que podria passar és que en esdeveniments socials, com ara una celebració per haver obtingut premis esportius, els mateixos amfitrions catalanoparlants sortissin al balcó de l’ajuntament del seu poble i es dirigissin als presents en castellà. O que, ja que parlem de balcons, els Reis d’Orient fessin el seu discurs en aquesta llengua, pensant que seria la que millor entendrien els infants. Això sí que seria preocupant.
