La clau del futur de la política catalana i m’atreveixo a dir de la política dels propers anys, en general, és si serem capaços de tornar sense complexes a la política de pactes d’estat. No em sentireu dir “peix al cove” . Mirada llarga si us plau. Ni tampoc “tites, tites, tites”. Ja m’enteneu. Fer política voldrà dir, com de fet sempre ha volgut dir, arribar a acords. Algú ens ha fet creure, passa sovint, que la política la farem amb gestos. I no va d’això.
Agafem l’exemple del pacte sobre el finançament. Junqueras ha pactat. Saber pactar vol dir en primer lloc saber què es demana. I per què es demana. Quan parlem del pacte del finançament, volem parlar de quants diners ens arriben a Catalunya dels diners que generem. Això és en certa manera mesurable. L’any 2025 s’han rebut aproximadament 30.000 M€. Amb el nou pacte se’n rebrien 4.700 M€ addicionals. Si això és cert, és un pacte financerament parlant bo. També cal saber què es dona en contra partida. D’entrada en aquest pacte es dona el suport al govern de l’Estat per seguir manant. Entengui’s per seguir manant el que es vulgui, perquè això és molt més difús: aprovar pressupostos? No votar en contra en una moció de censura? Etc… Si volem simplificar-ho molt tenim aquest resultat: ens donen més diners i els seguim recolzant. Més enllà tenim moltes tertúlies i articles que ens entren en detall de tot plegat. Molts d’ells enriquidors. Però en el fons hi ha una resposta a la pregunta shakespeariana: pactar si. Puigdemont no sabem si pactarà. Segueix hamletianament irresolt el dilema. Legítimament l’expresident de Catalunya no troba encara encaix en la resposta. Perquè ha pactat, si no Sanchez no seria president, i no ha pactat perquè manté un relat d’oposició frontal. Un dilema del tot quàntic. Ho dic amb tot el respecte. Si us plau, no busqueu cap crítica perquè no n’hi ha. Només constato que no hi ha una resposta definitiva a voler pactar. I ho entenc. En Junqueras ja ha resolt el dilema. Ara li queda a Puigdemont fer-ho. Junqueras vol pactar i comença a superar la fase del relat que tant ha malmès les expectatives del nostre país. Si el relat hagués sigut un afegitó al procés, potser les coses no haguessin anat de la mateixa manera. En el moment en què el relat va ser l’única cosa important, ens vam trobar de cara a la paret.
Però deixem-ho aquí. I mirem endavant. És fonamental que resolguem d’una vegada per totes el dilema. O pactem, i ens dediquem a fer-ho sabent què volem demanar i perquè, o obertament caiem en mans del populisme i ens dediquem a denunciar tot el que convingui, tot el que calgui per treure vots. Hamlet dubta entre acceptar la realitat i viure malgrat les desgràcies o optar per la mort. Lluitar amb els mals coneguts o encarar el desconegut. Com diu la IA de Google, per què cal citar les fonts :” El final de Hamlet ens diu que les passions humanes i l’ambició desmesurada tenen un cost destructiu i la justícia sovint arriba tard per salvar els qui la busquen”. No sabria acabar l’article de una millor manera. Jo pactaria. Pactaria sempre. Mentre fes política.
