Escolto La Sotana. És un dels espais que més m’ha enganxat els últims anys, i em declaro “sotanero rateon” convençut. Fidel a un podcast que, sota l’aparença d’un programa esportiu, ha acabat sent molt més: un contenidor d’humor àcid, crítica punyent i, de tant en tant, alguna veritat incòmoda que fins i tot pot arribar a fer mal. L’últim programa de l’any passat, el número 394, va ser un d’aquells que et sacsegen: hi van convidar en Peyu, i el que s’hi va dir em va empènyer a escriure aquest primer article d’aquest 2026.
En Peyu ja m’agradava abans pel que fa, com ho fa i pels valors que transmet. Però escoltar-lo aquell dia, amb la naturalitat que regala l’ambient de La Sotana, el va posar en una altra lliga. Allà, enmig de les bromes i les animalades habituals, va fer un exercici de transparència d’aquells que penso que mereixen ser recordats. Quan li van preguntar per la salut de TV3, no va caure en tòpics, i va explicar amb noms i números com ha estat la seva relació amb la Corporació Catalana Audiovisual a través dels seus projectes. Ho va fer sense victimisme i amb una claredat molt contundent.
BricoHeroes, un programa que va començar emetent-se per YouTube, va tenir un cost, la primera temporada, de 120.000 euros. D’aquests, TV3 en va posar 100.000. Els altres 20.000 els va haver de posar ell. A la segona temporada, un cop comprovat que la cosa funcionava, la “Corpo” va ampliar el pressupost fins als 200.000 euros. Amb Natura Sàvia, un altre dels seus projectes, va passar una cosa similar: el programa es va finançar inicialment a través d’una subvenció provinent del Departament de Medi Ambient, que després de l’aplicació del 155 tenia recursos però no els podia destinar a projectes actius. En Peyu va estar al lloc adequat en el moment just amb una proposta sòlida a la mà. Que t’enganxi la sort, però que t’enganxi treballant. Amb El Búnquer, un programa líder en la seva franja i dels pocs que ha plantat cara a la supremacia de RAC1 a la graella de les ones catalanes, es repeteix el patró: la primera temporada surt amb un pressupost concedit de 200.000 euros, ben poca cosa per a un programa líder. Funciona i, a partir d’aquí, la màquina de la corporació comença a posar-s’hi i apostar-hi.
Una classe pràctica de com funciona el món audiovisual a casa nostra. Però la cosa no es va quedar aquí; en aquell moment i a mode de resum, el convidat deixa anar dues idees que em van fer sentir plenament identificat; tant, que van convertir-se en la raó per escriure el meu primer article de l’any.
La primera: afirmar que ell sabria dir amb un 95% d’encert si una proposta de programa funcionarà només llegint-ne el guió o veient-ne una sinopsi. Que, massa sovint, veu programes a la graella amb pressupostos milionaris que no tenen cap sentit, projectes que no se sustenten amb una anàlisi mínimament seriosa i que tiren endavant. Per què? Perquè els ha presentat algú amb contactes, amb avals, amb padrins. Perquè el criteri de selecció no quadra amb el fi últim que busca la selecció d’un d’aquests programes.
La segona idea va ser encara més significativa: darrere de cada projecte que ha volgut tirar endavant hi ha hagut, d’entrada, un “no”; sempre ha començat amb una negativa. Ha estat a base de reformular, d’insistir, de tornar-hi una i altra vegada, que ha acabat aconseguint el “sí” que permetia avançar. Aquest procés —una passa enrere per fer-ne dues endavant— em ressona profundament. És la vida real de molts de nosaltres, els que intentem tirar projectes endavant sense tenir una xarxa de seguretat i sense noms coneguts al darrere, només amb idees sòlides, experiència i molta, molta insistència.
Vivim en un món on sovint es ven l’èxit com si fos una fórmula màgica: tingues una bona idea, creu-hi i tot sortirà rodat. Però ningú et parla del camí que et tocarà creuar, de les moltes pujades, dels desnivells i dels pocs avituallaments que hi trobaràs. Si no tens padrins, ni socis poderosos, ni accés a cercles d’influència, d’entrada la cosa és certament complicada… Toca, com es diu de forma comuna, picar pedra: redefinir propostes, esperes que es fan eternes i moltes vegades haver de tornar a començar i resistir. Tot això mentre veus com d’altres projectes menys sòlids tiren endavant pel simple fet de venir d’on venen i de portar el cognom que porten. Perquè, a vegades, es prefereix invertir 500.000 euros en un absurd abans que perdre la complicitat amb segons qui.
Lluny de semblar victimista i davant d’aquesta realitat que és per a tots, quan aconsegueixes tirar endavant i viure d’allò que t’apassiona, el sabor de la victòria saps que és doblement merescut; que l’autoconfiança no és un mitjà sinó una conseqüència, i que no cal que ningú t’aplaudeixi o t’alabi pels reptes aconseguits, perquè només tu has sabut el que hi ha al darrere de la teva història i saps perfectament que no ha estat gens fàcil i té mèrit.
Soc dels que pensa que reflexions com les d’en Peyu a La Sotana marquen el camí: la realitat és la que hi ha, moltes vegades no és ni justa ni, molt menys, fàcil, però per sobreviure-hi cal adaptar-s’hi. No t’hi juguis un König, que sé de què parlo.
