A finals dels anys setanta vaig estrenar el que durant molts anys seria el meu ofici d’ensenyar en una escola de l’Alt Empordà. Moments de canvis recents, d’inexperiència i de retrobament amb una llengua que, tot i sent la meua, encara es mantenia avergonyida fora de les aules.
Quan vaig veure entrar aquell noi barbut i enguitarrat, vaig pensar que devia tenir pocs anys més que el meu germà gran, barbut també. Seria el primer –i darrer– cop que el veuria en persona. Es va presentar una tarda de bon temps, amb el sol lluent entrant per les finestres que donaven al pati polsegós que contemplava les barques de la sorra entremig dels troncs dels arbres. La porta es va obrir i ell va aparèixer al llindar amb posat ferm, acostumat a ser escoltat. Així, sense més.
Potser en aquell moment no era prou conscient que aquell músic amb aire progre havia estat un dels creadors d’un concepte que va definir tota una generació de guitarrers que ens vestíem de música folk encatalanada i enxirucada. Va ser la baula que va unir un esperit nascut a terres americanes amb els ideals d’una adolescència que s’hi emmirallava. Sense adonar-me’n, i només coneixent el seu nom perquè apareixia a les caràtules dels cassets i als cançoners en forma de bloc, s’havia anat convertint en un dels meus referents. Era ell qui em posava als dits els acords que em permetien que la veu no em quedés solitària mentre em desgargamellava a la meua habitació. Era ell qui m’havia traduït unes lletres amb missatge universal sorgides d’un moviment musical on ell s’hi va endinsar de molt jove. Havia conegut –i admirat– Woody Guthrie, Pete Seeger i Bob Dylan, i me’ls havia apropat. I a tants altres joves que aviat formarien els seus propis grups folk, inspirats en un so i un estil que alhora els definia i els etiquetava: Kum ba yah.
Aquella tarda escolar d’inici de primavera en què les mimoses ja havien florit, la rutina va quedar oblidada i els llapis de colors es van quedar a sobre de les taules. Ell es va asseure a terra afegint-se a la rotllana que la mainada de sis anys va formar seguint les seues indicacions. La mainada i una servidora, que obeïa totes les instruccions que anava rebent. Ben segur que aquell trobador amb gorra negra es devia preguntar per què aquella noia amb una bata blava envoltada de batetes de colors el mirava amb devoció mentre ell, amb rostre seriós, ens dedicava cançons acompanyant-les amb els acords de les cordes vibrants. Cantava fluix però amb intensitat, desgranant amb claredat frases divertides que es repetien i intercalaven. Aquell pedagog, mestre de professió, era un gran comunicador; nosaltres, petits i entusiasmats, vam ser un gran públic. Va acabar la seua tasca i ens va dir un adéu general mentre tancava la porta de l’aula.
Llegint la seua biografia, sé que en aquella època de recorregut pedagògic el seu patiment interior s’havia anat apaivagant. Si més no, exteriorment. Encara faltava un parell d’anys perquè nasqués el seu fill i havien de passar uns anys més perquè deixés aquest món a les vies del tren un vint-i-u de juliol. Poc homenatge puc fer ara per ell, tret de recordar-lo i explicar que difícilment una cançó tornarà a ser tan cantada pel jovent com Kum ba yah. En bars de vins, places i parròquies. Asseguts a la vorera o en algun banc del passeig. Aquell espiritual negre que s’havia colat a la nostra innocent existència podia durar tota una tarda, improvisant en català frases colpidores que reclamaven justícia. Vam ser kumbaiàs –i encara ho som– perquè vam escoltar amb il·lusió les cançons que aquell missatger amb esperança i bones intencions ens havia fet arribar.
Més de quaranta anys després, algú tornarà a cantar-la. I, com a comiat privat, entonarà Vull ser lliure. Ara mateix.
