La història del que passa abans de tornar a sentir-se viu.
Us estimo molt, perquè m’heu salvat la vida. Em seria molt senzill entrar en el sentimentalisme i dir que és el millor que m’ha passat i que em vau donar l’alegria, però no seria veritat, perquè ningú no ens retorna l’alegria quan estem al pou. Jo us mirava. Us mirava i sabia que éreu el que més estimava. Sabia que us estimava molt, però sentia una tristesa tan profunda i un sentiment de soledat tan gran que l’únic que calmava aquest sentiment era el pensament de desaparèixer d’aquest món. Total, si jo marxava, tot continuaria igual. Si ningú no s’adonava de com estava, és que no importava a ningú; per tant, si no hi era, tampoc se n’adonaria ningú.
Les nits eren insuportables. Mirés cap on mirés, la meva vida estava pitjor que abans. No m’havia passat cap desgràcia, però el pas del temps va fer que aquells que estaven al meu costat marxessin. Van marxar com a conseqüència lògica, perquè tenien altres interessos, i els humans som així; fem el que creiem que ens interessa i no tenim espai per pensar en qui anem deixant pel camí. No és maldat, tothom ho fa; tots ho hem fet quan hem abandonat grups, feines, amics o fins i tot ens hem allunyat de la família sense tenir temps de pensar-hi. Tots hem canviat els nostres objectius perquè s’ha de canviar, i no ens adonem que sovint això vol dir canviar les persones que tenim al nostre voltant per posar-ne unes altres que faran, més o menys, el mateix, però pensaran que s’ho acaben d’inventar. Perquè sí, les coses s’han de renovar i, quan això passa, uns han de marxar per deixar pas a uns altres. Però quan ets tu a qui es queda fora del grup, ho passes malament.
No em vaig sentir sola per cap motiu en especial, sinó perquè és llei de vida i, gairebé de sobte, t’adones que res no té sentit, que la vida que tenies abans a ningú no li importa. Que tot allò que t’havien explicat a l’escola sobre “esforça’t” a la vida de les persones funciona durant un temps, però que, passat aquest temps, a ningú no li importa el que has fet i, molt menys, si t’ha costat. Passa sempre, sense que ens n’adonem o sense que passi res més que una certa nostàlgia perquè tenim altres llocs, altres persones, altres relacions en què agafar-nos, però l’atzar va decidir que em passés en absolutament tots els àmbits de la meva vida al mateix temps.
En diuen depressió endògena per dir que no hi ha cap causa aparent, perquè és fàcil dir que s’ha generat dins del cervell sense motiu aparent. Perquè, tot i que jo estava fatal, ningú no trobava que hi hagués motius i, com que no hi havia motius, ningú no em preguntava com estava. Les poques vegades que ho vaig intentar explicar, no em va anar bé. També jo em sentia dèbil perquè no era just sentir-me així: no m’havia passat cap desgràcia. Ho tenia tot i havia d’estar agraïda. Em vaig sentir tan culpable d’estar malament! Vaig aprendre que dissimular era més fàcil. Vaig dissimular molt bé.
No m’havia passat res; per tant, no era digna ni mereixedora de l’empatia dels altres, i topava amb gent que m’ho feia notar, perquè “no t’ho agafis així” o perquè “com estaries si et passés el que li va passar a…” i era veritat; a la vida hi ha gent que pateix de veritat. També era veritat que no tenia dret a agafar-me les coses com me les agafava. Només era digna de prendre inhibidors selectius de la recaptació de serotonina que em van —gairebé— obligar a prendre quan vaig anar al metge, perquè quan estàs de baixa laboral has de fer tot el que està a les teves mans per estar bé, i el que estava a les meves mans era prendre antidepressius.
Un dia, no recordo com, em va sortir un vídeo de l’Albert Espinosa que explicava una frase que li deia el seu pare: “Viure és aprendre a perdre allò que vas guanyar”. Va ser com un clic al cervell, l’inici d’una remuntada. Era exactament això. Havia perdut el que havia guanyat, el que creia que hi seria sempre. M’havia d’acomiadar de moltes coses que m’agradaven i que ja no tornarien. El clic em va fer entendre que, per agafar coses noves, hem de deixar anar altres i que això comporta, inevitablement, un temps, massa llarg de sentiment de no pertinença a cap lloc.
Vaig adonar-me que no tenia dret a modificar la vida de les persones que més estimo, perquè marxar així és una lacra per a tots els que es queden. Mai no li estaré prou agraïda a la frase del pare de l’Albert Espinosa. Des d’aleshores, quan estic amb una persona que es troba dins d’un pou “sense motiu”, que tot i tenir la vida bé se sent malament, sempre demano: si us plau, si us plau, si us plau!, que trobi el seu clic. Perquè sense el clic, no hi ha manera d’adonar-se de res.
El clic no ho va arreglar tot, només va obrir la porta. Travessar-la va ser una altra història. Però això és una altracapítol, que encara no he escrit.
