L’any 2670 aC, quan encara no existien ni les hipoteques ni els portals immobiliaris, l’arquitecte reial Imhotep va tenir una idea brillant: construir la primera piràmide… no pas per enterrar ningú, sinó per especular amb el mercat immobiliari egipci.
“Això es revalorarà segur”, deia mentre supervisava milers d’obrers sota el sol del desert. Ubicació immillorable, bones vistes al Nil i orientació solar perfecta. Després de disset anys d’obres, retards, sobrecostos i alguna queixa sindical poc escoltada, la piràmide va quedar enllestida. Imhotep la va posar a la venda convençut que algun noble amb bon gust arquitectònic s’hi llançaria de cap.
Però mala sort, crisi econòmica al Regne Antic. Ningú no tenia diners per comprar un habitatge de tres milions de blocs de pedra sense finestres ni ventilació creuada.
Desesperat, Imhotep va anar a veure el faraó.
Desesperat, Imhotep va anar a veure el faraó.
—Majestat, és ideal com a segona residència… o primera tomba, segons com ho miri.
El faraó, després de regatejar una mica, la va comprar per un preu simbòlic, el salari pendent de l’arquitecte i el “cost logístic” d’uns quants obrers que havien tingut accidents laborals… diguem-ne definitius.
El faraó, després de regatejar una mica, la va comprar per un preu simbòlic, el salari pendent de l’arquitecte i el “cost logístic” d’uns quants obrers que havien tingut accidents laborals… diguem-ne definitius.
El rei va decidir convertir-la en el seu futur complex funerari. La va tancar amb clau (una pedra molt grossa) i va esperar tranquil·lament el dia del seu “més enllà”.
Però un matí li van arribar rumors inquietants: algú vivia dins la piràmide. Indignat, va enviar el seu secretari reial, que després de pujar escales eternes i perdre’s tres cops pels passadissos, va descobrir quinze famílies instal·lades còmodament.
—És que estava buida —van explicar—. I hem pensat que, si el propietari és un gran tenidor amb diverses residències, potser no li faria falta aquesta.
El faraó, poc amic del debat urbanístic, va promulgar ràpidament una llei antiocupacions amb un nom llargíssim i impossible de recordar. Al cap de pocs dies, soldats reials van presentar-se per executar el desnonament.
La població es va concentrar davant la piràmide cridant consignes, però els soldats, que no eren gaire partidaris de les assemblees populars, van fer fora tothom sense gaire contemplacions.
Un cop buida de nou, el faraó va ordenar tapiar totes les entrades. “Ni una sandàlia més aquí dins”, va decretar. “Aquesta serà la meva residència eterna, i sense veïns sorollosos”, va afegir. Amb els anys, la piràmide es va convertir en símbol de poder. Els sacerdots hi feien rituals solemnes, els escribes en lloaven la grandesa i el poble la mirava amb respecte… evitant mencionar aquell període incòmode en què havia funcionat com a habitatge social improvisat.
Finalment, el faraó hi fou enterrat amb grans honors: sarcòfag al centre, tresors per tot arreu i decoració minimalista eterna. El que havia començat com una inversió immobiliària fallida acabava convertint-se en el monument més famós del món antic.
Amb els segles, el vent va erosionar les pedres, els saquejadors van intentar entrar-hi i les històries es van barrejar amb la llegenda. Alguns asseguren que, en nits de lluna plena, encara s’hi senten murmuris…
No pas dels esperits del faraó, sinó d’algú preguntant: Perdoneu… això encara està disponible per llogar?
I així, la primera bombolla immobiliària de la història va acabar convertida en símbol d’eternitat demostrant que, fins i tot, una mala inversió pot tenir molt bona publicitat… si esperes uns quants mil·lennis.
