Quan estadísticament la majoria dels usuaris d’Instagram tenen entre 18 i 34 anys, i els influencers entre 20 i 35, que un perfil d’una dona de seixanta anys (aproximadament és el que jo li poso, any amunt any avall) tingui 53.000 seguidors, penses que no està gens malament, i que segurament aquests seguidors majoritàriament no estan entre els 18 i 34 anys.
Tenint en compte els likes i els comentaris, aquest compte té un engagement força elevat, i comprovant el tipus de seguidors sembla que és un perfil del tot correcte, és a dir, no ha comprat seguidors ni res per l’estil.
Aquesta creadora de contingut es diu abi_divinacana i és una mare i àvia que té la valentia de parlar d’un fenomen que, com a psicòloga, he trobat moltíssimes vegades en consulta i que pateixen algunes dones quan es fan grans i els fills i filles es creuen en dret a dir-los el que els doni la gana.
El contingut potser és una mica exagerat però em fa pensar en la quantitat de mares/àvies que he vist patint, i patint molt, i callant pel comportament dels fills o filles. Àvies que són tractades amb una prepotència exagerada per part dels “mil·lennials”.
Tant fa si té tres carreres i dos doctorats, o si ha combinat la feina amb la criança dels fills amb horaris extensius. Després de passar-se mitja vida fent créixer criatures, de sobte pot convertir-se, per art de màgia, en la més “ignorant” del món en temes de criança. La que malgrat haver fet mans i mànigues per sobreviure, ara resulta que no sap res de vida.
Mares/àvies que són l’ase dels cops, a qui els fills poden fer responsables de tots els traumes que arrosseguen, encara que tinguin més de trenta anys.
Les mares i àvies que no poden opinar, perquè opinar és “posar-se on no les demanen” i cal posar-los límits. Si expliquen que estan malament, els diuen que van de víctimes. I si insisteixen o reclamen una mica? Se les tracta de narcisistes.
Potser no les heu vist ni conegut mai? És probable, perquè la majoria ho porten en silenci i ho pateixen soles, ja que és una violència que ningú no menciona ni el 8 de març ni el 25 de novembre i que és silenciada per les mateixes mares/àvies, que ploren en secret perquè no els deixen agafar al coll els nets o perquè han de demanar audiència per anar-los a veure. Això sí, si les necessiten han de ser-hi al moment perquè si no són unes egoistes.
Però si un fenomen tan desconegut com aquest té un compte d’Instagram amb tantes seguidores on moltes dones expliquen que “a mi també”, potser és perquè passa més del que ens pensem.
Segur que hi ha tantes mares tòxiques i narcisistes com fills i filles tòxics i narcisistes. La diferència és que si ets la més gran, has de callar per por de deixar de ser estimada.
Quan l’Emma Vilarasau, a la pel·lícula La casa en flames, fa un monòleg sobre la maternitat i reclama el que ella ha donat, la seva filla li diu:
“Estimar és donar sense esperar res a canvi.”
I la Vilarasau aixeca el dit del mig i respon:
“I una merda, ja veuràs quan et passi a tu.”
Però tranquils! La majoria de les que ho pateixen no són com la Vilarasau ni com l’abi_divinacana i ho patiran en silenci.
