No és res de nou a la història de la humanitat. Aquesta ha patit sempre (entre altres) aquests dos flagells; el fanatisme (religiós, nacionalista, racista o el que vulgueu) dels que es creuen en l’exclusiva possessió de la veritat i persegueixen als que ho posen en dubte, i la bogeria de tants manaires megalòmans; que només miren allò que els hi pot donar el que ells consideren “grandesa”, concepte que veuen com a sinònim de “poder” personal. I com més gran és aquest poder, més grans es creuen ells.
Avui vivim un món trastornat pels dos factors. El fanatisme tant del règim iranià com dels extremistes de Netanyahu i la bogeria (entre altres) desfermada d’un Putin a qui li ha sortit malament la seva jugada de la “operació especial”, ara vol posar els ucraïnesos en el dilema d’haver d’elegir entre sotmetre’s a les seves exigències o que Ucraïna es converteixi en un munt de runes inhabitable.
I, com a cirereta per coronar l’amarg pastís, el senyor Trump que (segons informacions molt versemblants de fa pocs dies) va desfermar aquesta guerra senzillament perquè va tenir l’oportunitat d’eliminar d’un sol cop Ali Khamenei i un bon nombre de dirigents reunits amb ell. Tot sense tenir cap idea clara de com havia de seguir l’empresa ni quina sortida se n’esperava. I així han vingut les seves exhortacions als iranians que aprofitin l’ocasió per desfer-se del règim, o als kurds que envaeixin el país per ajudar a la població. Sembla increïble que ni hagi pensat que la guàrdia revolucionària iraniana, el més ferm suport del règim (amb reservistes, més de 200.000 homes ben armats) no es quedaria a les casernes acceptant la pèrdua dels seus privilegis econòmics. I ara el cap de la policia iraniana ha estat ben clar: qui es manifesti protestant serà considerat com a enemic de la nació, i es dispararà contra ells sense manies.
Els europeus podem criticar i condemnar tot aquest desgavell que tant patiment i tanta sang costa, però també hem de recordar que el fanatisme de moltes menes no és res que no coneguem o hàgim conegut a casa nostra. Com el dels croats que anaven per Palestina fent destrosses amb el crit „Déu ho vol!“. I no parlem ja dels fanatismes nazis i feixistes, que els més grans hem viscut ben directament.
A la meva novel·la “La Farsa de Casp” i parlant de les prediques apocalíptiques de Frau Vicent Ferrer dient que la fi del món és a tocar, poso en boca de l’abat de Santes Creus aquesta frase: “Veient com és aquest món el que és estrany és que la seva fi no hagi vingut ja fa temps”.
Estem en un món amenaçat per un canvi climàtic que si s’aguditza pot fer-lo inhabitable. I els manaires boigs, en lloc d’unir esforços i de col·laborar generosament per evitar aquesta catàstrofe, desfermen guerres, i aboquen tota mena de calamitats sobre la gent indefensa. Un altre títol per aquest article hauria pogut ser: “El món, un manicomi regit pels boigs.”
No perdem però totes les esperances. Aquesta davallada al fons del pou potser podrà invertir-se, com se n’han invertit altres en temps passats. Desitgem-ho per les generacions dels fills i nets de les actuals.
