De biòleg molecular a l’Institut Pasteur a París a monjo budista a l’Himàlaia.
Cap lligam material, geogràfic, laboral o familiar. La història de Matthieu Ricard és fascinant i enriquidora, convida a la reflexió i ens fa qüestionar com deixar-ho tot pot significar perseguir una direcció, determinar prioritats i que la vida al capdavall tingui el sentit que abans no tenia.
Podríem descobrir tantes vides que s’han transformat, vides anònimes que han esdevingut una conversió sanadora i absoluta, que com el cas de Matthieu Ricard ens obliga a aturar-nos i escoltar la seva història, aquella felicitat anhelada, la vida que realment era la que valia la pena viure.
La tant desitjada plenitud de vida és avui dia un gegantí i abrumador corrent amb tota mena de teories, fòrmules, aparents llenguatges tansformadors i erudits considerant així la felicitat com una quimera obligatòriament estucturada amb la literatura, la farmacopea, moltes corrents culturals i dictadures de consum, així com eslògans de comunicació o publicitat.
Matthieu Ricard va triar, va escollir lliurement un camí fins aleshores desconegut per acaronar llibertat interior, serenitat, compassió i allunyar-se del sentit efímer i il.lusori de la vida.
En els últims anys, fenòmens com l’autoajuda i el desenvolupament personal, coachings i moderns gurus en la millora emocional o d’altre manera, les anomenades “noves espiritualitats” catapulten cada dia l’actualitat amb una reverberació persistent i continua: les polifonies que d’alguna manera hem interioritzat i normalitzat: la felicitat com una fòrmula, ser feliç com una consigna, el missatge que esdevé dictadura en un entorn material, social i com un producte de consum.
Els venedors ambulants de felicitat “enlatada” apareixen sota màscares de saviesa i legítima potestat.
El psicoanalista i escriptor argentí Gabriel Rolón (Buenos Aires, 1961) afirma que lluny de modes passatgeres o grandiloqüents posades en escena, la felicitat està tan sobrevalorada que s’ha perdut la veritable essència d’aquest instant joiós i màgic, la comunió amb aquells moments únics amb els nostres éssers estimats, les mirades irrepetibles, les petites alegries de la vida.
Patim enfermetats, pèrdues humanes, fatalitats, desenganys, frustracions, problemes econòmics, somnis no complerts, amors no correspostos, il.lusions perdudes…malgrat tot continuem en el camí, i és llavors quan potser quelcom inexplicable apareix i que comporta també un esforç, una perseverança en els moments incòmodes i difícils, aquells en els que hem de prendre decisions , els espais que ens apropen o allunyen de la cèlebre “joie de vivre”.
Les polifonies s’allunyen llavors del nostre univers fràgil i incert, desapareix de sobte la saviesa de saló, els mestres, els mentors, les falses promeses, les casualitats embolicades de bones maneres i seductores paraules buides.
Som errors, decisions equivocades, fatalitats que potser eren evitables, però van implicar esforç, humiltat, respostes que en aquells instants eren el millor que podíem oferir i no podem penedir-nos de res, ben al contrari hem de reflexionar i allunyar-nos dels miratges il.lusoris,les polifonies que ressonen i ressonen sense pietat.
La necessitat de sobreviure ens encamina per escenaris trascendents, espirituals, religiosos, filosòfics. Ser escoltats, ser compresos, que ens contemplin als ulls quan les tristors o alegries ens abracen, el pas proper que ens alimenta l’esperit.
John Lennon afirmava que “la felicitat és allò que ens passa mentre mirem a un altre lloc”, i potser és tan senzill com veritable. Tot és harmònic, global, relatiu i misteriós, i la nostra missió és descobrir-ho, malgrat les tenebres del camí.
