(Estimats lectors: amb aquests records de joventut, l’Albert Jané ens fa un bon quadre de la vida a la pagesia catalana ara fa 80 o 90 anys, quan, com diu ell, “la gent es bellugava poc”. A més, altra vegada ens dona un exemple de la riquesa del nostre llenguatge. Jo, per exemple, he trobat més d’una dotzena de paraules que no coneixia. Confio que ho gaudiu, igual que el vostre. Pere Grau)
Part 1.
Jo vaig néixer a la ciutat de Barcelona, i hi he viscut tota la vida només amb algun interregne. Ja a les acaballes de la meva existència, amb més de quaranta-cinc a cada cama, les meves xacres m’han obligat a recloure’m en una residència geriàtrica situada a l’altra banda del riu Besòs, concretament a Santa Coloma de Gramenet. Però de nen i de noi veig fer llargues estades en una casa de pagès, can Morral, propietat d’uns parents de la meva mare. Amb el meu germà Josep hi vam passar dos períodes durant la guerra, del març al novembre del 1937 i del març del 38 al març del 39, quan la guerra, allí, ja s’havia acabat. Després, encara hi vaig passar molts estius, d’una durada desigual.
Can Morral, més exactament, can Morral del Molí, per marcar una distinció amb can Morral del riu, que hi ha a la riba del Llobregat, una casa esmentada pel baró de Maldà en el seu famós dietari, pertany a la parròquia de Santa Maria de Vilalba, adscrita al terme municipal d’Abrera, i coneguda amb el nom popular del Suro, o carrer del Suro, un conjunt d’unes quaranta cases, distribuïdes en tres nuclis, en el principal dels quals hi ha l’església i la rectoria, i unes quantes cases aïllades: Vilalba, can Moragues, can Socarrats, ca la Cilla, a la conca directa del Llobregat, mas en Ribes, dalt la carena, i can Morral, el Maset i mas Valls en els vessants de la riera Morral, que ve de la serra de l’Obac i aflueix al Llobregat mitja hora avall de la casa.
De can Morral al carrer del Suro hi deu haver cosa de cinc minuts, però com que la casa queda una mica ensotada el poble no es veu. Només es veu el cementiri, que queda a mig camí… També davant mateix, molt enlairat, es veu el cementiri d’Ullastrell, i dues cases: a la dreta, dalt la carena, can Puig, del terme de Castellbisbal, i a l’esquerra, aigües amunt de la riera Morral; can Sanahuja, del terme de Viladecavalls, dita popularment la Tarumba. En aquells temps en què la gent es bellugava poc, hi havia molts dies en què fora dels de la casa no vèiem ningú més. Es pot ben dir que vivíem al camp.
El conreu principal de can Morral, i de totes les cases del poble, era la vinya. Hi havia ceps de diverses menes o varietats, xarel·lo i picapoll, de raïm blanc i sumoll (dit sumoi), de raïm negre, destinats a fer vi, i també n’hi havia uns quants ceps de raïm moscatell. D’aquest no se’n feia vi, sinó que es menjava per postres. A més hi havia una gran varietat d’arbres fruiters: cirerers, presseguers, pruneres, pomeres, pereres, figueres, albercoquers, nesprers, ametllers, avellaners i magraners. I un caquier, però en dèiem “palo santo”. A baix a l’hort, vora el pou, hi havia una noguera, que era la que ombrejava la taula i els bancs de pedra on es berenava quan hi treballàvem. Unes quantes oliveres creixien més amunt de la vinya. Tocant a la casa, encara, hi havia un llimoner, però els tarongers i els mandariners eren desconeguts a tot el terme.
L’hort de la casa, tocant a la riera, protegit per un esplèndid canyar,, era molt gran. Hi conreàvem tota mena d’hortalisses: patates, pastanagues, mongetes, faves, pèsols, cols, bròquils, bledes, espinacs, tomàquets, pebrots, albergínies, alls, cebes, enciams, escaroles i carxofes. I la fruita que es cull de terra mateix: melons, síndries, carabasses i carabassons. Del meu record no van fer mai cigrons. Quant a cereals, sembraven blat, ordi i civada. El sègol, aleshores, no sabia ni que existís.
A casa hi havia una gallinera. A més de gallines i pollastres, ocasionalment teníem un parell o tres d’ànecs i d’oques, que eren una mica agressives. A la tarda, l’aviram circulava lliurement pel pati i pels voltants de la casa, buscant un complement – cucs o llavors- a la seva ració diària de blat de moro. També teníem conills, però aquests no sortien de la gàbia. Cal afegir-hi, immancablement, un parell de porcs, i, ocasionalment, algun xai. Recordo molt bé un any que en teníem tres, i jo, que devia tenir deu o onze anys, era l’encarregat, a la tarda, de treure’ls a pasturar. Em tenien desesperat perquè no eren gens gregaris: l’un tirava per un costat, i l’altre per un altre. Però quan en vam matar un – no per mal creient, sinó per menjar-nos-el, els altres dos, com pressentint un futur funest, no es movien del meu costat.
La natura encara ens proporcionava espontàniament alguns productes alimentaris. En primer lloc, la caça. De fet, la caça era més aviat practicada com un entreteniment, però amb un resultat suculent. Es caçaven bàsicament, tres peces: el conill, la guatlla o guatlla, que era un ocell de pas, la tórtora i el tudó, que era el colom salvatge. Es veien moltes garses, però com diria molt bé el gran Pere Quart “no es pensava esmerçar-hi ni un cartutx.”
Quan havia plogut sortien els caragols, que eren també molt apreciats, especialment els anomenats bovers. I cap a l’abril, devia ser, hi havia els espàrrecs de marge, amb els quals es feien unes truites molt gustoses. Com a herbes espontànies que es collien per a fer amanides, recordo els lletsons, dits “llecsons” i les cosconilles, dites “cosconies”.
El bosc, bàsicament de pins, proporcionava pinyes de pinyons, i, sobretot, bolets. Anar a buscar bolets era com anar a caçar una diversió profitosa. Els bolets més apreciats eren els rovellons, però no distingíem, com no es distingeixen comercialment, el Lactarius deliciosus del Lactarius sanguifluus. També eren molt apreciades les llenegues, que es feien en els indrets més humits, les cuagres i els pebrassos, no apreciats per tothom, però que a mi, fets a la brasa amb all i julivert, em semblaven excel·lents, i els carlets, els peus de rata i els rossinyols, que es feien guisats, i encara, els que en deien pinetells. De gran he sabut que aquest nom designa habitualment el Lactarius deliciosus, però nosaltres enteníem per pinetell un bolet de color groc que només es collia si era molt tendre. El bolet verinós per excel·lència era els mataparents, d’un nom ben significatiu, que si es trencava canviava de color.
A pescar no hi anàvem mai, perquèel riu ens quedava molt lluny. El curs d’aigua de la riera era continu però insignificant. S’hi feia un peix molt petit, que no tenia ni nom: en dèiem peixet. Algun cop n’havíem pescat amb el procediment tan rudimentari de fer passar el curs d’aigua dins d’un sac.
Al bosc també s’hi feien cireretes de pastor, però no es collien: només ho fèiem la canalla i ens les menjàvem de capritx.
Can Morral era una casa de pagès relativament modernitzada. Hi havia llum elèctrica i aigua corrent. Havien instal·lat un dipòsit dalt la teulada i l’omplien, amb una bomba que feia anar un motor elèctric de l’aigua del pou que hi havia a baix a l’hort. També hi havia un altre motor que feia anar la màquina de trepitjar el raïm, que tenia la propietat altament beneficiosa, de separar la brisa de la rapa. Fora d’això, tot s’havia de fer amb “suc de mongetes” que en dèiem, o amb l’ajuda d’un animal. Efectivament, teníem un cavall, que era imprescindible. Amb el cavall es llaurava, amb l’arada, i es batia (el blat), amb un corró i un trill. I, sobretot era la força de propulsió adequada per a dos carros, l’un que servia per a totes les feines del camp, i l’altre com a mitjà de transport personal, el carro de vela, que en dèiem, perquè a més dels seients anava proveït d’una bona vela. Els guarniments que servien per a junyir el cavall al carro eren el capçal, el collar, el bastet i la retranga. Quan jo tenia deu anys, si m’haguessin dit que una senyora anava amb un collar m’hauria quedat molt parat. A la casa, naturalment, no hi faltaven mai un o dos gossos i un o dos gats, que ens oferien un bon exemple de convivència civilitzada.
Recordo molt bé les eines de pagès que hi havia a la casa. De la família de l’aixada hi ha l’aixada mateixa, però que rebia el nom de xapeta, el xàpol que tenia la fulla una mica més grossa i que pronunciàvem sense la l final, els arpiots, proveïts de dues pues llargues i paral·leles, amb què s’esmagencava, és a dir, es removia la terra amb una certa profunditat, i el càvec i el caveguet, que es feien servir amb una sola mà. De la família de la falç hi havia , a més d’ella mateixa, la falcilla, més petita, el volant, que era l’eina de segar, i el falçó, que l’eina típica de collir raïm, encara que en aquest cas s’havien anat imposant unes tisores, com les de podar, que eren, sens dubte, molt més pràctiques. Teníem també pales i forques de dues o més doncs.
La vinya s’havia de llaurar i desmanegar, i escatar-la perquè no s’hi fessin les males herbes. Quan ja havien sortit el raïm i començaven a créixer s’havien d’esporgar i per prevenir els estralls de la fil·loxera, s’havien d’ensofrar i sulfatar. Es collia durant la tercera setmana de setembre. A la casa hi havia un o dos mossos que eren com de la família, però collir raïm exigia llogar dos o tres collidors. Venen tradicionalment del poble de Carme. Cada dia, quan ja s’havia fet fosc, canviaven la brisa del cup i amb una manxa omplien les botes de most. Al cap d’un mes es premsava la brisa i s’obtenia un vi de color més fosc. Un cop premsada, la brisa s’enviava al Sindicat de Martorell, on la destil·laven i n’obtenien alcohol o esperit de vi-.
