La vida es trenca insospitadament. Una sola vida, aquella coneixedora, grata, l’estimada, la que ens acarona fins i tot en els dies més enutjosos. De sobte la inesperada, l’esquerpa, la que sabem i no volem trobar, la pensem ha de venir en un futur molt llunyà.
La vida somiada, els moments de gratitud i pau, els esdeveniments feliços els rebem amb joia i alegria abraçant encontres, mirades, somriures, atzars meravellosos que mai vam sospitar.
Inesperadament el flux de la vida, aquest sender misteriós que ens encamina i guia, canvia d’escenari per tornar-se opressiu i dolorós. Dos mons en un que conflueixen plegats i equidistants alhora com una paradoxa tel.lúrica i intrínseca del fet de viure.
El psiquiatra i pensador xilè Claudio Naranjo (Xile 1932-EEUU 2019) afirmava amb saviesa i encert que els moments de frustració i patiment ens obren pas a aquelles vulnerabilitats del sentiment de buit que evitem en el nostre dia a dia.
Els dos mons xoquen, s’enfronten en l’aparent plàcid joc de la vida, començem a vacil.lar, ens atordeix el que no coneixem; el dolor, la fragilitat, la petitesa d’una realitat aclaparadora que no és possible modificar.
L’amor, la feina, el nostre temps lliure, els amics, les decisions que haurem de prendre…tot és incert i abstracte sense que podem controlar aquest altre món que inexorablement portem amb nosaltres.
Claudio Naranjo ens adverteix de la confusió, la preocupació, l’ansietat o la por, però hem d’estar preparats espiritualment per acceptar aquesta dualitat de la vida, on el camí és romandre ben desperts i amb els ulls anhelants de força, de mirada interior i maduresa.
Som ara, vam ser passat, el que ha de venir és l’enigma d’un univers en permanent evolució.
Quan s’afirma que tots els dies semblen iguals potser oblidem la infinita concatenació de fets insòlits, inversemblants, injustos, amargs o pesarosos que sobrevenen en una dècima de segon sense previ avís com un enigmàtic missatge de la vida inexplicable i fascinant que ens toca viure.
Els dos mons com un etern diàleg en una vida meravellosa que no hem d’intentar evitar i controlar el que no sigui possible, els fluxos d’aprenentatge, descobriment, humilitat, adonar-nos d’una grandesa en tota la seva immensitat.
Tal vegada la nostra vida podria semblar un mar on les onades, corrents, tempestes i la calma apareixen en tot el nostre voltant en continua evolució i canvi.
Recordant la cèlebre frase “la vida és el que passa mentre decidim que fer amb ella”, Naranjo ens recorda el secret: mantenir sempre la consciència ben oberta, el viatge de la vida implica també aquest costat tenebrós, trist i dolorós del fet de viure, cal obrir els ulls a una realitat holística, universal i potser poètica…no podem controlar-ho tot, ni tan sols imaginar-ho.
Els dos mons es donen la mà per acompanyar-nos en el projecte més important: ésser humà.
