L’altre dia, mirant el Telenotícies de TV3, vaig tornar a tenir una sensació que fa temps que m’acompanya. Obrien el TN amb la famosa “flotilla”. Amb connexions en directe, amb aquell tarannà solemne que sovint adopten alguns mitjans quan ja no informen, sinó que liturgitzen el relat. I jo pensava, sincerament: de debò aquest és el centre neuràlgic del debat mundial? Sembla allò de fer passar bou per bèstia grossa. De debò aquesta operació performativa mereix aquest nivell de dramatització pública en una televisió que, no ens enganyem, paguem entre tots?
Perquè aquest és un detall important. TV3 no és una televisió privada. La Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals mou més de 300 milions d’euros anuals de pressupost públic. Més de 40 euros per català, aproximadament. I per tant, si se’m permet el circumloqui, crec que tenim dret, com a mínim, a exigir una mínima pluralitat narrativa quan es parla d’un dels conflictes més delicats, inflamables i instrumentalitzats del planeta.
I el problema no és informar sobre Gaza. Evidentment que se n’ha d’informar. El problema és el capteniment moral amb què sovint s’explica. El to. La selecció emocional de les paraules. “Genocidi”. “Massacre”. “Càstig col·lectiu”. “Israel”. Com hem arribat fins aquí? Com hem arribat al punt que una societat occidental mínimament seriosa pugui convertir una acusació d’aquesta magnitud en una mena de consigna pop? Com pot ser que jo encengui la televisió pública del meu país —pagada entre tots, recordem-ho— i senti parlar de “genocidi” amb una lleugeresa que fa fredat… Tot empaquetat dins una narrativa gairebé unívoca, com si el conflicte fos una pel·lícula dolenta de Netflix on ja sabem perfectament qui són els bons i qui són els dolents abans, fins i tot, d’entendre què està passant.
Perquè una cosa és criticar Israel. I evidentment que Israel s’ha de poder criticar. Netanyahu em sembla un molt mal governant. Profundament desgastat, políticament corromput i cada vegada més atrapat dins cercles ultranacionalistes i religiosos radicals. Ho pensava abans del 7 d’octubre i ho continuo pensant ara. De fet, abans de la guerra, Israel vivia probablement les protestes internes més grans de la seva història recent. Centenars de milers d’israelians omplien carrers a Tel-Aviv, Jerusalem o Haifa cridant consignes com “Democracy!” o “Without justice there is no Israel!”, acusant Netanyahu de voler liquidar la separació de poders amb la seva reforma judicial. Ergo, no, aquí ningú no està fent propaganda de Netanyahu. Ni molt menys.
La qüestió de fons és una altra. El nus gordià, si se’m permet. A Europa fa dècades que s’ha anat construint un marc cultural molt concret sobre Israel. I això, com deia Pilar Rahola a la conferència Israel vr Hamàs: la guerra impossible que hem d’entendre, pronunciada l’any 2025, no surt gratis.
No surt gratis passar quaranta anys explicant a universitats, mitjans i espais culturals que Israel és l’encarnació suprema del colonialisme occidental. No surt gratis presentar-lo permanentment com el país ric, blanc, militaritzat i opressor davant d’un poble convertit automàticament en símbol universal de totes les opressions contemporànies.
Perquè al final això genera una mirada automàtica. Un reflex gairebé pavlovià. Israel és culpable abans fins i tot d’analitzar els fets. I aquesta mirada no apareix del no-res. Ve de lluny. Ve de dècades d’un determinat pensament occidental que ha anat transformant Israel en una mena de metàfora vivent de tots els pecats d’Occident. Imperialisme. Capitalisme. Militarisme. Colonialisme. Tot concentrat en un únic estat de nou milions d’habitants envoltat, dit sigui de passada, de fronts oberts permanents.
Perquè això tampoc no se sol explicar gaire. Israel no viu a Luxemburg. Té Hezbollah al nord, Hamàs a Gaza, milícies proiranianes a Síria i l’Iraq, els houthis des del Iemen i un règim iranià que fa anys que proclama obertament la destrucció de l’estat israelià. Però sembla que contextualitzar això avui sigui gairebé sospitós.
I mentrestan, La pregunta és obligada , què veiem aquí? Celebrities fent discursos geopolítics als premis de cinema com si fossin experts en Orient Mitjà. Universitats plenes de joves repetint consignes simplificades. Una certa esquerra occidental convertint Palestina en una espècie d’expiació emocional col·lectiva. I no puc evitar preguntar-me: on eren totes aquestes mobilitzacions quan Bashar al-Assad gasejava població civil a Síria? On eren les acampades universitàries per les massacres de Hama o Homs? On eren les performances emocionals pels centenars de milers de morts al Iemen o pels milions de desplaçats al Sudan? Perquè jo això no ho recordo.
I aquí és on el relat comença a fer aigües.
Perquè no, rotundament no: això no és l’Holocaust. I dir-ho no és defensar Netanyahu. És defensar el rigor històric. El règim nazi va construir una maquinària industrial destinada explícitament a exterminar pobles sencers. Camps d’extermini. Deportacions sistemàtiques. Eliminació racial burocratitzada. Comparar automàticament qualsevol guerra brutal amb això no només és incorrecte, sinó que acaba banalitzant el mateix horror històric que es pretén recordar.
I sí, a Gaza mor gent. Evidentment. Moren famílies, moren nens i hi ha imatges devastadores. Negar això seria immoral. Però també és irresponsable convertir qualsevol tragèdia civil en prova automàtica d’un genocidi quan ni tan sols els tribunals internacionals han establert jurídicament aquesta qualificació.
A més, hi ha una altra qüestió que sovint queda sepultada sota el soroll emocional: en una guerra urbana contra milícies incrustades dins població civil, és matemàticament inevitable que morin civils. És terrible dir-ho. Però és així. També moren nens a Ucraïna. També morien nens a Síria. També en moren a Sudan. La diferència és que en alguns conflictes contextualitzem la guerra, i en d’altres directament moralitzem el relat.
I encara hi ha un altre element incòmode: moltes de les xifres que es difonen surten del Ministeri de Salut de Gaza, controlat per Hamàs. Això significa necessàriament que siguin falses? No. Però tampoc significa que hagin de ser assumides acríticament com si fossin veritat revelada. Sobretot quan ni tan sols es distingeix clarament entre combatents i civils. Perquè aquí també hi ha una altra qüestió fonamental: quants dels morts són membres de Hamàs o de la Jihad Islàmica? Quants formen part d’estructures armades? Això gairebé mai no s’explica amb rigor.
I evidentment que Israel ha comès excessos. Evidentment. I també s’ha saltat alts el foc en diverses ocasions. Però la realitat no desapareix per simplificar-la.
Hamàs continua existint. Continua armant-se. Continua utilitzant túnels sota infraestructura civil. Continua convertint hospitals, escoles o barris sencers en espais militaritzats. I això transforma la tragèdia civil en part mateixa del camp de batalla. També hi ha una altra qüestió que rarament apareix al relat simplificat: quantes oportunitats ha tingut el lideratge palestí per construir un estat propi? La partició de l’ONU del 1947. Rebutjada. Camp David, l’any 2000. Rebutjat. La proposta d’Olmert, el 2008. Rebutjada. I així successivament. Però això encaixa malament amb la narrativa del colonitzador pervers i l’oprimit perfecte.
I mentre tot això passa , Netanyahu continua jugant una partida geopolítica que pot acabar sent el seu propi epitafi polític. Perquè la tensió amb l’Iran és, probablement, el gran atzucac contemporani. I aquí sí que crec que Netanyahu està cometent un error monumental. Potser el més gran de la seva carrera.
Parlem de l’estret d’Ormuz. Aproximadament una cinquena part del petroli mundial hi passa cada dia. Quan aquella zona tremola, tremola el planeta. Pugen els combustibles, el transport, l’energia, els aliments. I ho acabem pagant nosaltres. Catalunya. Espanya. Europa.
I aquí rau una paradoxa fascinant. Trump necessita estabilitat perquè els preus energètics no li esclatin electoralment als Estats Units. Netanyahu, en canvi, considera que deixar respirar el règim dels aiatol·làs és un risc existencial. Els interessos ja no són exactament coincidents.
I nosaltres, mentrestant, continuem discutint el conflicte com si fos una batalla adolescent de xarxes socials.
Potser aquest és el gran drama de tot plegat. Que hem deixat d’intentar entendre els conflictes per començar simplement a consumir-los emocionalment. Com si la geopolítica fos una extensió sentimental d’Instagram.
I jo sincerament crec que això és profundament perillós.
Perquè el dia que deixem de distingir entre un govern i un poble, entre informació i propaganda, entre crítica legítima i demonització sistemàtica, aquell dia ja no estarem analitzant la realitat.
Només estarem repetint consignes.
