La qüestió és que l’ensulsiada és històrica i inaudita. La percepció ciutadana és que tot el tauler polític, i en especial el del partit principal del Govern central, és un fangar de corruptel·les, de picaresca diversa, d’influències que comencen on acaba això del “lobisme”, d’influències estrangeres, de clavegueres, de bosses plenes de bitllets, de joies en caixes fortes i de foscor; sobretot, de molta foscor.
Relat i més relat. Premsa de dretes o molt de dretes anticipant des de fa anys aquest escenari, amb interlocutòries, sumaris i informació judicial filtrada a les redaccions molt abans que la tinguessin els mateixos investigats. Titulars, bulos, contrabulos, acusacions entre periodistes de ser d’uns o dels altres, de donar ales a l’interès perquè uns caiguin o els altres s’aguantin, i el Congrés dels Diputats convertit definitivament en un escenari de cridòria i d’improperi en què no s’hi legisla, sinó que s’hi assenyala. Cada setmana estem tots pendents de quin serà el nou escàndol, sempre esperant que superi l’anterior i, òbviament, també pendents del corresponent conill que es tregui Pedro Sánchez del barret per continuar xutant la pilota endavant, tot gastant l’enèsima vida del seu particular Mario Bros. Si hi ha una imputació presidencial, el conill haurà de ser enorme; qui sap si haurà de presentar de veritat uns pressupostos en comptes de només anunciar-los.
No obstant això, no deixa de ser ben curiós que els qui donen més lliçons sobre netedat siguin els mateixos que tenien un tresorer amb desenes de milions d’euros a Suïssa provinents de comissions il·legals i que, sempre presumptament, van muntar un operatiu utilitzant ni més ni menys que el Ministeri de l’Interior per seguir aquest tresorer i prendre-li proves que poguessin incriminar “els de dalt”. Els mateixos que es feien els xulos tot dient que controlaven la Sala del Suprem per darrere o que la Fiscalia els ho afinava. I el tercer en discòrdia, els de verd que diuen ser l’esperança regeneradora, tenen assessors cobrant 30.000 euros al mes i han rebut multes de centenars de milers d’euros per no presentar correctament els comptes.
Aquí, hom diria que alguns han intentat combatre els baixos fons des dels baixos fons. Es pot arribar a entendre que sigui impossible baixar a les clavegueres i no embrutar-se les mans, però, en qualsevol cas, és indiscutible que en altres èpoques el PSOE era el millor dels professionals en això. Rubalcaba es deu estar removent a la tomba amb l’amateurisme dels lampistes de nou encuny i les seves maniobres, que descobrim a cada interlocutòria de la UCO.
Elliott Ness tenia clar que, per combatre el crim, necessitava envoltar-se dels impol·luts, dels immaculats, dels incorruptibles. I fins i tot els “intocables” podien ser víctimes de la intoxicació i de la manipulació. Però, en tot cas, ho serien des de la més abjecta de les mentides. Així doncs, sempre serà millor no posar de guarda de les essències aquell qui no pugui donar lliçons de netedat. No obstant això, el fang és tan estès, intens i extens que costa —si no és des d’una visió molt naïf de la realitat— creure que tot sigui cert o que tot sigui mentida: el sogre, la dona, el fiscal general, el germà, dos secretaris d’organització, exministres… i anar fent.
Si tothom és corrupte, ningú és corrupte, diu l’adagi. Però és un adagi fals. Si tothom és corrupte, ho és. I és un problema. I és un terreny magnífic per a l’antipolítica, per al “tots són iguals” —la mentida més grossa mai explicada—, per a la percepció que el sistema és un fracàs i està en fallida. Un camp en què es mou com ningú l’ultradreta i on campa la desinformació sense fre. La propera parada ja s’albira a l’horitzó: posar en dubte la democràcia en si mateixa. Als EUA ja ens porten avantatge, i n’hi ha que van assaltar el Congrés vestits de búfal per no reconèixer els resultats de les urnes ja fa uns anys. Aquí, la premsa pàtria ja fa temps que treu la poteta denunciant presumptes intents d’alterar processos electorals per part de l’esquerra.
Per això cal dir-ho clar: el temps que li quedi a l’esquerra no pot servir només per resistir, aguantar el temporal o administrar l’agonia. Ha de servir per aprofitar-lo, per ser valenta de veritat, per fer allò que sempre diu que vol fer i massa sovint ajorna: regenerar, legislar, netejar i deixar alguna cosa dreta quan passi l’ensulsiada. I això també vol dir trencar d’una vegada amb la temptació de normalitzar la corrupció, de convertir-la en un fangar neutral on cadascú hi juga quan li convé, i assumir que l’única sortida democràtica és un gran consens per expulsar-la del sistema, no per utilitzar-la com una arma més dins del sistema.
