Sopa de Cabra ens regalava una lletra meravellosa amb la seva popular “Camins”(2001), un cant i oda al viatge de la vida i a la seva constant evolució, començar i finalitzar sense final aquests camins vorejants, serpenteants, la valentia de renéixer de nou amb els records d’un passat que ens atrapa sense final.
La capacitat d’absorbir tantes vivències s’arremolinen a la memòria i als sentiments, esbossos de somriures, de plors, de compartir mirades amb els que ja van marxar, els que s’acostaven al més profund de felicitats atansades, grans i petits que evoquen la simbiosi més meravellosa que existeix: la pròpia vida.
Malauradament he viscut una pèrdua propera i més enllà de la tristor i sentiment de buidor, m’ha fet reflexionar el que deixa en si la vida, infinits instants com fotogrames cinematogràfics que s’esvaeixen, desapareixen per sempre més sense clemència; les fotografies antigues atisben pels calaixos, vell i nou es creuen, comparteixen espai físic i sensorial, la cronologia es difumina entre pols i memòria.
Aquests “Camins” de Sopa de Cabra podrien parlar de tu, de mi, de qualsevol en realitat, no existeixen lleis adicionals que ens facin reaccionar de forma diversa o original davant la pèrdua dels éssers que hem estimat.
Inevitablement ens vénen al cap instants d’infantesa, ojectes que en el seu dia van ser importants, necessaris, adorables pel seu valor emocional, tants lligams que potser no érem conscients del que significarien al capdavall. Les llars que s’omplen d’infinites evocacions cap a escenaris que vam viure ens poden provocar una aflicció intensa, el convenciment de l’inexorable pas del temps que devora felicitats llunyanes.
Els records ens parlen, ens xiuxiuegen, ens descobreixen la fragilitat que amaguem en un món competitiu i voraç on tota la superficialitat ens allunya de la profunditat i trascendència; les parets que algun dia van atresorar promeses, enamorament, emoció, esperança, carícies, confidències.
Hem d’oblidar el passat i els seus records? Hem de transformar el viscut com quelcom irrelevant i difús per encarar el futur?
Com hem de viure aquest equilibri emocional de manera madura i adulta?. Potser intentar-ho implica reconèixer la vida fútil i transitòria on els camins que recitaven Sopa de Cabra es diluiran per sempre més.
La nostra manera d’estimar i concebre el món ha sigut escrit segons el viatge que vam fer algun dia, el nen i jove que vam ser, les dificultats que hi vam encarar en moments de dificultat, les fites aconseguides gràcies als esforços del passat.
Els records també són vius i brillants, encara que la grisor els hi hagi enterbolit la mirada, van ser reals i la llavor de la persona que som avui, tot un seguit d’esdeveniments únics i irrepetibles.
Records que ens catapulten a ser qui som, tot un repte sens dubte, com un replicant que vol viure cada instant de la vida com un regal meravellós.
