A banda de l’onada de calor que tenim al damunt aquí i allà estan passant coses, unes bones, altres no tant. Hi ha quantitat de persones, joves i grans, que s’aboquen en cos i ànima a ajudar altres per apaivagar llurs necessitats, dolències o soledat sense demanar res a canvi, el seu premi és la satisfacció íntima d’haver servit; tot el contrari de l’egoisme, la prepotència o el passotisme. Anem a pams.
A Barcelona, París o Madrid hi ha bosses invisivilitzades de pobresa, sostres que s’escalfen amb la calor o deixen passar l’aigua amb la pluja. Bandes d’incontrolats però ben organitzats empaiten joves que acaben caient en la droga, quan no es converteixen en passadors. Màfies que en fan negoci els caps de les quals poques vegades són identificats (o sí) i empresonats. En canvi, als desgraciats que han venut una paperina els cauen 7 o 8 anys de presó. Solen ser les mateixes màfies que porten, enganyades, dones de Llatino Amèrica o de l’Europa de l’Est que resten preses en prostíbuls. Com és possible que tanta maldat no es pugui aturar? Ja suposo que és molt difícil però, impossible? Hi ha coses que no es poden fer sense certes complicitats.
Tota aquesta empastifada no sembla preocupar alguns governats que tan sols es dediquen a prometre i no complir, a fer-se la foto i no actuar. No és qüestió de dretes o esquerres, és qüestió de voluntats xopades d’ètica. Estem tips de contemplar aquest panorama. La política sembla consistir a enderrocar l’adversari; es dedica més temps a aquesta feina que a governar per eixamplar una classe mitjana que es va estrenyent i a oblidar que hi ha gent sense sostre o que, tenint feina, no pot pagar un lloguer i que, si el paga, no li queden recurssos per menjar dignament.
La propaganda política fa fàstic i no ta sols la d’aquell senyor que aprofita la independència del seu país per negligir o atacar sense escrúpols el partit rival, sinó el govern del nostre país que aprofita les desgràcies, com els incendis o les morts a la carretera, per propagar un Govern de tothom que, evidentment, no ho és. Com pot ser un govern de tothom aquest que no sap endegar un sistema educatiu de qualitat i just, que retalla ajuts socials mentre amaga les seves contradiccions (conseller contra consellera) i tan sols segueix la direcció del panell que se li imposa des de 600 quilòmetres? Us heu fixat en la similitud de la grafia del Govern de tothom amb la de la signatura del paranoic de la Casa Blanca?
Per cert, aquell tal Trump que engega guerres pel seu compte ha convertit l’Iran en una gran potència, governada per gent perillosa, i a més es queixa de que ningú més l’ajuda en les seves atrocitats. Amb la seva desatenció al soci principal que és Europa i sense ajudar a Ucraïna en la seva defensa contra l’agressor, el sàtrapa de Putin, ha convertit també Ucraïna en una gran potència, perquè allò d’una passejada d’una setmana ha resultat una guerra de quatre anys (de moment) amb milers de morts, molts més del bàndol Vladimir que no pas del Volodimir. La Xina, rient per sota el nas, ha demostrat que el seu líder és més intel·ligent que qualsevol mandatari del món, inclòs un tal Netanyahu, assassí per necessitat personal.
I, què dir de Veneçuela? L’operació Maduro, a banda d’il·legal, va ser un èxit. Però l’ajut dels EEUU per pal·liar el desastre causat pel doble terratrèmol s’ha vist tan sols a miquetes; Europa, la vella Europa, ha demostrat més solidaritat que un jove estat de tan sols 250 anys. Les imatges de desolació que hem vist pels mitjans de comunicació són corprenedores. Ara bé, un servidor que coneix una mica aquella zona i concretament la ciutat de Caracas, no he vist cap imatge ni cap referència als milers de ranchitos on la gent hi malviu sense electricitat ni aigua corrent. Ven més audiència un gratacels esfondrat, sense menystenir les persones que hi hagin quedat atrapades. És que no hi ha hagut cap habitant d’aquells ranchitos atrapat entre les runes de “casa” seva? L’oblit interessat és una gran malvestat i una gran injustícia. Quin món deixarem a les noves generacions?
