Recentment sortiren a la llum diverses notícies referents a la vida privada d’en Berlusconi. No està bé airejar les intimitats de les persones, encara que siguin persones públiques, però la situació planteja una qüestió interessant: importa per a la seva tasca professional la vida personal d’un polític, d’un jutge, d’un professor o d’un director general d’una empresa? És a dir, influeix el seu comportament personal en les seves decisions i actuacions, les quals transcendeixen a altres persones?

Davant la preponderant cultura del tenir cal reivindicar la importància del ser més plenament home. La persona val pel que és (lleial, generós, sobri, culte en la seva justa mesura, laboriós, noble, honrat), no pel que té (poder, habilitats, càrrecs, bellesa, diners, influències). És a dir, la persona assoleix la seva plenitud en tant en quant es desenvolupa com a home, matèria i esperit, en una meravellosa unitat i integritat.

I aquí toquem el moll de l’os: la unitat del l’ésser humà. No existeixen en la persona compartiments estancs entre el cos i la psique, entre matèria i esperit, i les somatitzacions de les preocupacions, les pors, les alegries i l’amor en són un exemple. Però encara és més impossible actuar contradictòriament a les pròpies conviccions i hàbits de vida. Si hom no actua com pensa acaba pensant com actua, perquè l’home no es pot moure en la contradicció permanent: l’actuar segueix l’ésser, com diu un adagi llatí. Una persona superficial, sense valors assolits i criteris interioritzats, actua sovint seguint el criteri de la pròpia satisfacció i conveniència a qualsevol preu. Dèiem criteris i valors, però també hàbits, que faciliten l’actuar: un hàbit d’acord a un criteri d’actuació format facilita els actes segons aquest criteri, però si l’hàbit és contrari dificulta l’actuar en conseqüència: és el que passa en un grau malaltís a un cleptòman o a un ludòpata.

Evidentment la vida humana és sempre perfectible, i els errors, les febleses i les dificultats acompanyen l’ésser humà tot al llarg de la seva vida, però l’ésser humà ha de tenir l’aspiració a aquesta plenitud, conscient de que puntualment o més sovint trencarà aquesta tendència. El que passa és que hem perdut el costum de dir les coses pel seu nom: les rucades i les bretolades són això, i no manifestacions saníssimes de la nostra espontaneïtat. I tampoc no sembla que estigui de moda el raonable i just exercici de la rectificació.

Una persona pública que no sigui –que no procuri ser- sobri en les seves despeses, que no mantingui les seves apetències en un ordre humà i mesurat, que no sigui lleial i fidel en l’ordre familiar i en el seu cercle més íntim, que sigui mentider en les situacions quotidianes, que cerqui el profit propi en la seves relacions de tota mena, difícilment deixarà de cercar els propis interessos en la seva actuació pública, i podrà caure per tant en els favoritismes, en l’acceptació de suborns, en les decisions arbitràries, en la manca de sobrietat en despeses oficials per gaudi propi, etc.

En definitiva, com pot governar en benefici de tots, com pot transmetre valors i exemples positius, una persona que no sap governar-se a si mateix i governar casa seva? No cal saber com es comporta en la seva privacitat un personatge públic, però si que cal exigir-li honestedat, integritat i esperit de servei, i aquestes virtuts en la seva actuació pública fallaran en tant en quant no les intenti viure en tots els àmbits de la seva vida.