PINC. NO HI HA PREGUNTES. I LA DIGNITAT PERIODÍSTICA ?
No entenc com el col·lectiu periodístic, tant exigent en altres èpoques, tolera humiliacions com les d’assistir a rodes de premsa i declaracions de polítics en les que no s’admeten preguntes. Escrivents muts. Un paper ben galdós. El president Pujol, amb aquell “això no toca” en tot cas eludia contestar puntualment alguna pregunta incòmode però sense impedir que els periodistes demanessin explicacions i aclariments sobre el que es declarava en el seu conjunt. En canvi els apòstols de la llibertat, es diguin Saura, Montilla o Castells, entre d’altres, són els reis de la censura. Perquè tanta censura és no deixar publicar com no deixar preguntar. I potser és encara pitjor la segona perquè nega sense voler saber ni tant sols perquè ho fa. Intolerants, superbs i prepotents. O immensament insegurs d’ells mateixos, amagats darrera el càrrec i incapaços d’acceptar la més mínima crítica o pregunta que els deixi en evidència. I això ve de lluny. Sempre les esquerres han estat així. Recorden la TVE de Calviño? O les censures de Marín en l’afer del Carmel? O els patètics informes de Bolaño a l’actual Govern?
Ara bé, aquesta trista realitat existeix perquè els mitjans de comunicació abaixen el cap. Si tinguessin una mica de dignitat es negarien col·lectivament a assistir a rodes de premsa i declaracions sense preguntes. Deu ser difícil per qui està a sou d’una empresa, per qui depèn directa o indirectament del tripartit o per qui es cobra el silenci amb filtracions i confidències posteriors. En tot cas em sembla insultant. Seria bó que aquesta mena de censura fos criticada pel Col.legi de Periodistes i seria reconfortant al menys que els professionals, si no poden deixar d’assistir-hi, donessin el tractament, a les seves cròniques, que es mereix qui es nega a escoltar-los a ells. I suggereixo posar nom a aquesta mena de polítics: els PINC (parlo i no contesto).
