Aquest mes de novembre se celebra el cinquantenari de les cèlebres Declaracions de l’Abat de Montserrat, Aureli M. Escarré, al diari francès ‘Le Monde’, en què s’atreví a jutjar severament el règim totalitari del general Francisco Franco. Entre altres coses, aquelles declaracions en forma d’entrevista concedida al corresponsal d’aquell diari, José Antonio Novais, afirmaven: “No tenim al darrere 25 anys de pau, sinó 25 anys de victòria. Els vencedors, incloent-hi l’Església que es va veure obligada a lluitar al costat d’aquests darrers, no han fet res per acabar aquesta divisió entre vencedors i vençuts: això representa un dels fracassos més lamentable d’un règim que es diu cristià, l’Estat del qual, però, no obeeix els principis bàsics del cristianisme”.
En el moment en què es produïren aquelles declaracions, més d’un observador va posar en relleu que significaven un canvi d’actitud de l’abat. Havien passat 25 anys des de l’inici del Règim i Escarré, com altres persones amb responsabilitats a la societat catalana, havia evolucionat respecte a quin havia de ser el paper de l’Església i pensava que no podia deixar de ser crític davant d’un règim polític totalitari que ofegava Catalunya. En aquest canvi d’actitud hi va haver també un altre factor: l’aparició en aquell any 1963 de l’Encíclica “Pacem in Terris” del Papa Joan XXIII, que alertava sobre la necessitat de respectar els drets humans i els dels pobles.
El govern totalitari de Madrid reaccionà iradament i decidí esborrar de la Història aquell intolerable esdeveniment. Albert Manent –que juntament amb Josep Benet i Josep Macip van acompanyar Novais a Montserrat- explica en el seu llibre “Solc de les hores” que el falangista català Calviño de Sabucedo Gras, Consejero Nacional del Movimiento, va intentar convèncer Escarré perquè digués que ell no era realment l’autor de les declaracions. L’abat li contestà: Però si les he fetes jo! I Calviño replicà: “Doncs digui que Novais el va interpretar malament”.
Aquelles declaracions van aixecar una enorme polseguera tant a dins com a fora de l’Estat espanyol. S’escamparen per tot el món i desencadenaren un batalla diplomàtica del govern franquista prop del Vaticà. A l’interior de Catalunya, i en l’àmbit eclesial, dos jerarques s’arrengleraren amb l’abat de Montserrat: el bisbe de Vic, Dr. Ramon Masnou, i el de Sogorb. Dr. Josep Pont i Gol, que més tard havia d’ocupar la seu arquebisbal de Tarragona. En concret, el Dr. Masnou es trobava a Roma participant en el Concili Vaticà II amb altres bisbes espanyols, i davant la crítica que alguns d’aquests bisbes feien de les declaracions de l’abat, va tenir el coratge de dir que li havien d’estar molt agraïts perquè ell havia fet el que els bisbes haurien d’haver fet i no havien gosat.
D’altra banda, sembla que Escarré no va mesurar prou bé l’impacte que les declaracions a “Le Monde” causarien al Vaticà. No imaginà que la mentalitat de la Cúria Vaticana fes passar per damunt de la justícia i del bon nom d’un jerarca catòlic els seus interessos diplomàtics i les bones relacions amb els poders establerts. I, per tant, tampoc no va preveure que les declaracions confabularien en contra seu el govern espanyol i el Vaticà, ni que el Vaticà, dos anys després, cediria a la voluntat del govern d’allunyar-lo de Catalunya. Ni l’amistat que Escarré tenia amb Monsenyor Dell’Acqua, alt càrrec de la Secretaria d’Estat vaticana, li va servir per defugir el rigor del càstig polític.Una part significativa del clergat autòcton prengué partit a favor de l’abat, i així algunes entitats vinculades a l’Església alineades amb la posició d’Escarré patiren immediatament la repressió d’elements franquistes. En són exemples: la destrucció del Casal de Montserrat i l’incendi provocat als antics locals de Franciscàlia.
L’acció agosarada de l’abat va obrir els ulls i va aixecar la moral de moltes persones preocupades per la situació de submissió de l’Església al poder polític dictatorial. S’ha dit que probablement sense aquesta presa de posició tan decidida i valenta de l’abat de Montserrat no s’haurien engegat importants moviments cristians de protesta contra la situació política aleshores regnant, que varen contribuir a potenciar les aspiracions de democràcia que s’anaven covant al si del poble català.
