No puc vèncer l’oblit
ni el vertigen que porta,
només, la teva absència
quan es queda adormida
la nau d’espurnes blaves.
A l’Ermita, amanyaga
els xiprers un vent tranquil
i l’olor de pinassa,
lliura, sobre els bancals,
la darrera paraula
d’un eco esmorteït.
Dir-te és fer-te només
essència sense cos,
i ara que el bosc trontolla,
fer-te, és dir-te que estimo
els marges repintats,
gastats, del teu mirall.
