Al llarg dels darrers dies han aparegut a la premsa alguns articles que, des d’una òptica independentista, es plantegen la necessitat de fixar un llindar de participació en el referèndum del proper 1 d’octubre. És el cas del que va publicar el politòleg Jordi Muñoz al diari Ara del 2 d’agost i també, el que va sortir just un dia després a la mateixa capçalera signat per Xavier Roig.
És cert que cap demòcrata amb dos dits de front no hauria de posar en dubte que allò òptim per a llegir de manera diàfana els resultats del referèndum, com en qualsevol altra consulta a la ciutadania, és que hi hagi una participació el més alta possible. El que hem de plantejar-nos és si realment és útil, a l’hora de fomentar la participació, el fet d’obrir un debat públic sobre percentatges vàlids i fites a assolir.
En primer lloc, perquè entenem que anar donant tombs a qüestions procedimentals no fa altra cosa que distreure l’atenció d’allò que és veritablement important i que realment pot portar els votants davant les urnes: els motius pels quals es convoca el referèndum i les raons per les quals els partidaris de la independència votarem afirmativament –o les raons per les quals els seus detractors hi votaran negativament-. Que el referèndum serà muntat amb totes les garanties democràtiques i amb el màxim de rigor organitzatiu es dóna per descomptat tant per l’opinió pública internacional com per la majoria de ciutadans comuns de Catalunya i, per tant, no té cap sentit seguir fent rodar aquesta sínia. Més qui des de càrrecs polítics posen en dubte aquestes garanties en públic són aquells que fan tot allò possible perquè no les tinguem. En tot cas, si algú es planteja algun dubte pel que fa al funcionament de la jornada electoral segur que aquest no té res a veure amb possibles fraus electorals ni amb la incapacitat dels nostres governants, sinó amb l’afany de boicot que pugui tenir un Estat que no està disposat a acceptar la voluntat majoritària de la nostra societat.
En segon lloc, perquè suposem que si s’obre un debat com aquest als diaris és amb la voluntat d’incidir en la realitat política i no pas amb un esperit de divagar. És a dir, que si s’escriuen articles defensant establir un determinat llindar de participació es fa per intentar que es fixi de manera efectiva. El cas és que, a hores d’ara, després d’haver exposat reiteradament des del Govern que aquest llindar no existiria, procurar fer-lo virar en sentit contrari i aconseguir-ho només seria útil si el que es volgués fos obtenir una imatge d’improvisació digna de Can pixa i rellisca.
I, finalment, perquè tal com indica el mateix Jordi Muñoz al seu article, la Comissió de Venècia, que és la doctrina sobre referèndums que va adoptar el Consell d’Europa, especifica que establir uns quòrums mínims de participació només serveix per incentivar el boicot de la opció immobilista. Per què hauria d’anar a votar algú que vol que res no canviï si quedant-se a casa ja hi està contribuint? Hem pogut veure de manera reiterada com el discurs de l’unionisme es fonamentava en una suposada majoria silenciosa contrària a la independència de Catalunya. El que farem amb aquest referèndum és donar-los la possibilitat que trenquin el seu silenci per veure si, efectivament, alçant la seva veu realment són una majoria.
L’independentisme, liderant la voluntat majoritària de fer un referèndum sobre el futur polític del país, ha fet l’esforç de prendre la iniciativa en la política catalana al llarg dels darrers anys, amb una proposta determinada i clara. No tindria ni solta ni volta que nosaltres mateixos penalitzem actitud resolutiva i, per contra, premiem qui no és capaç de defensar públicament la seva opció a través d’una postura activa i explicativa. És més: seria terriblement injust. Per tant, qui no vulgui votar, que no ho faci i llestos. La norma és clara i les conseqüències també i ningú, l’endemà, podrà dir que no ho sabia.
