He sentit les notes que omplien la sala

i he vist el teus dits lleugers que recorrien el teclat

t’he mirat i el teu rostre era un poema, i l’escala

que polsaves, les notes amb el cor inspirat.

Chopin era un vers d’amor, quina delícia,

amb tota tu portada pel noble sentiment

i era per a mi un tresor, una dolça carícia

era la culminació de l’amor que l’esperit sent.

I tu menuda que creixes com gegant a les altures

amb l’arquet a la mà i a l’espatlla el violí

ens fas riure i plorar com si fóssim criatures

i voldríem que la sonata no tingués mai fi.

El teu rostre somrient, la sensibilitat acusada

sortien de cada nota, a cop d’arquet a la teva mà

et trobaves tota tu com transportada

amb la música sentida que no podies oblidar.

La Elisabet i la Júlia dues virtuoses

abocades a la música a cada instant

l’una amb el piano, l’altre amb el violí, tan amoroses

les seves joguines, amb les que sempre estan jugant.

Quan les dues fan un duet jo m’enamoro

del sentiment que els surt de l’ànima feliç

i fins en alguns moments sento que ploro

d’emoció, de plaer que em porta al paradís.

Orgullosa les he mirat amb goig i alegria

perquè la música les ajudarà a ser persones de bé

és un art tan sublim que els ajudarà sense melancolia

a trobar el com?, el quan? i el per què?