Era l’entreacte. Els diversos grups de joves confabulats que xiuxiuejaven entre les magnífiques columnes de mosaics a l’entrada del segon pis del Palau de la Música es creuaven mirades crispades que volien ser de complicitat i ànims però transmetien nerviosisme i por. La notícia de que havien detingut a un parell mentre repartien la lletra del Cant de la Senyera havia corregut com la pólvora. Era el 19 de maig de 1960 i l’Orfeó Català estava cantant un concert que havia organitzat per homenatjar Joan Maragall en els seu centenari. A la platea hi havia presents alguns ministres de Franco. Inicialment estava previst interpretar el Cant al final del concert, però pocs dies abans el Governador Civil ho havia prohibit. Els joves de l’Acadèmia de la Llengua Catalana s’havien organitzat per engrescar el públic a cantar-la si l’Orfeó no es decidia finalment a desobeir l’ordre governativa i havien arribat amb temps però no havien pogut formar un grup compacte en el segon pis: un considerable nombre de policies de la brigada social, “perfectament” camuflats de paisà, havien ocupat butaques estratègicament distribuïdes i els joves s’havien vist obligats a seure entre aquells goril·les amb cara de pocs amics.
Acabat el temps del descans tornaren als seus seients. Després de l’última peça començaren els aplaudiments. La por els tenallava i desitjaven que el mestre Millet i l’Orfeó arranquessin el cant per sorpresa. Els aplaudiments seguien. Alguns picaven de peus. Finalment, amb la gola seca i empassant-se les pors en Josep Espar engegà: Aaaaaal damunt dels nostres cants!… i la resta el seguí. S’organitzà un bon sarau. Els policies intentaren detenir els “desafectos”, però aquests començaren a repartir garrotades per evitar els placatges dels “socials”. D’una galeta l’Espar en va fer rodolar un dues rengleres de butaques avall. Les noies no repartien però realitzaven hàbils maniobres per interferir els moviments de la policia. La Guiomar Amell s’agafà del bracet d’en Josep Espar i la improvisada parella de nuvis fugí. La confusió va evitar que molts fossin enxampats però es van practicar algunes detencions, i els dies següents la policia aconseguí confessions mitjançant tortures i finalment foren arrestades 20 persones, entre les quals Jordi Pujol i Llibert Cuatrecases, que no havien estat presents al Palau, Francesc Pizón –l’impressor dels fulls-, Jaume Casajoana i Miquel Coll i Alentorn i el seu fill.
Aquella nit uns quants es trobaren a la Rotonda, al Tibidabo. Allí en Galí els va convèncer de que havien de desaparèixer uns dies. Havia preparat un pla amb mossèn Ballarín: a la rectoria del Santuari de Queralt s’hi podien aplegar alguns. Al matí següent dugué fins a Queralt la Montserrat Jarque –aleshores una col·laboradora seva en tasques intel·lectuals i organitzatives-, la Tina Polo i la Guiomar, i durant el viatge en cotxe composaren una cançó al·lusiva als fets, amb la música de A la Taverna d’en Mallol d’Apel·les Mestres. En arribar al trobaren en Josep Benet refugiat a casa del mossèn. Espar i algun altre ja eren amagats a Montserrat. En Raimon deixà allà les noies i se’n tornà a Barcelona.
Raimon Galí i Herrera nasqué a Barcelona el 7 de març de 1917. Els seus pares, Alexandre Galí, fill de Camprodon, i Josefa Herrera, lleidatana de Les Garrigues, s’havien casat el gener de 1916 a Madrid, on ella estudiava Magisteri. L’Alexandre va fer un viatge llampec i en acabar la cerimònia s’acomiadà ràpidament per prendre el tren de tornada. El matrimoni no es tornà a veure fins l’estiu, a Reus, on arribaven sengles trens des de Madrid i Barcelona. Allà fou engendrat en Raimon: a contra corrent des de la seva concepció. El curs següent la mare acabà els estudis, tornà a Barcelona i vingueren al món la Maria i en Francesc. El 1920 fou destinada a Tarragona com a inspectora d’ensenyament. En el jardí de la casa tarragonina en Raimon va a començar a «apreciar l’amistat, el sentiment de l’honor i el respecte de la bellesa. La bellesa del món, que Déu ha fet, la de la música, la de la pintura, la de l’arquitectura i també la del home que lluita per fer les coses ben fetes».
El 1927 neix el seu germà petit Jordi i l’any següent la mare és represaliada i destinada a Mallorca, on visqueren fins el 1930. En Raimon estudià els dos darrers anys de batxillerat a l’Escola Blanquerna fundada i regida pel seu pare, on continuà rebent la mateixa educació en la llibertat que a casa: la confiança de l’home en l’home, el gust per la responsabilitat. El 14 d’abril de 1931 en Raimon s’integrà en una mena de guàrdia cívica formada pels Guies de Palestra posant-se a les ordres de Francesc Macià i visqué en primera persona la proclamació de la República catalana i la discussió telefònica del coronel amb Miguel Maura. Amb setze anys, havent acabat el batxillerat, comunicà al seu pare la seva decisió d’emprendre la carrera militar: a Catalunya li sobra cultura i li falten canons, li va etzibar –en altres ocasions utilitzà un mot de rima consonant-. El seu pare el va convèncer de fer Filosofia i Lletres i es matriculà a l’Universitat, aleshores, Autònoma de Barcelona. Formà part de la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya i s’enfrontà amb els falangistes quan aquests començaren a estovar els estudiants i el 1935 es reuní amb José Antonio Primo de Rivera i Onésimo Redondo per posar fi a les hostilitats.
Després dels primers dies de guerra i revolució, a finals d’agost, el coronel Guarner va crear l’Escola de Guerra de la Generalitat de la qual acabaren sortint 1.500 oficials. Galí formà parta de la primera promoció, un grup reduït que es llicencià el novembre de 1936. Va ser destinat a Defensa de Costes i poc després sol·licità anar al front d’Aragó. El març marxà allà integrant-se en el Xè Cos d’Exèrcit com a oficial artiller: la seva bona punteria fou reconeguda per tots els seus companys i superiors. La mort l’acaronà algunes vegades però se’n sortí i va mantenir l’ordre i la dignitat de la seva unitat fins al final, també en el replegament i dins el camp de concentració de Sant Cebrià, on va ser reclòs el gener de 1939 tot just traspassar la frontera francesa.
Acabada la guerra el seu pare va reunir a Bordeus tota la família dispersa i allà embarquen tots –menys el pare- cap a Cuba. En Raimon passà allà sis mesos però al desembre de 1939 marxà a Mèxic acceptant l’hospitalitat d’un antic company d’armes i allà retrobà la Florentina (Tina) Boadella, que havia sigut companya a la universitat. Després coincidiren a l’Escuela Nacional de Antropología on en Raimon s’havia matriculat per reprendre els estudis, els quals acabà el 1944. Es casen el juliol de 1940. Mentre, la resta de la família retornà a Barcelona. Galí esdevé un especialista en arqueologia i antropologia mexicanes i participa en unes quantes exploracions. En la de Tula, coneixedor d’un còdex tolteca que establia que la conquesta d’una ciutat comporta la destrucció del temple, va fer excavar pels voltants de la piràmide de Tlahuizcalpantecuhtli fins que aparegueren entre la runa els quatre atlants que havien estat al cim del temple i que avui dia són un dels símbols de Mèxic.
Contactà amb la colònia catalana i escriví un parell d’articles a el Full Català, però el setembre de 1943 amb en Joan Sales i d’altres funden Quaderns de l’Exili. La redacció s’instal·là a casa d’en Sales a Coyoacán, un poblet dels afores de Mèxic i la revista incloïa seccions de crítica literària i d’assaig històric, notícies catalanes de tota Amèrica i informació sobre les activitats antifranquistes a Catalunya, i la finançaven amb les seves butxaques i amb alguns donatius de catalans que s’hi anunciaven. El grup assumí com a propis els principis formulats pel coronel Vicenç Guarner que afirmaven l’existència de tres països –Catalunya, València i Balears- constituents d’una sola nació la qual podria formar part d’una Confederació occitana, hispànica i europea; i advocaven per acabar amb les divisions de classe, per una cultura basada en els caràcters nacionals i posada al servei de l’home i, mentre la seguretat internacional es basés en la força armada, pel manteniment d’un exèrcit. A més, defensaven la creació d’unitats militars catalanes que lluitessin al costat dels aliats per tal de tenir un lloc al món en acabar la guerra. Els van acusar de militaristes i feixistes. Quaderns va començar amb un miler d’exemplars, però arribà a tenir un tiratge més de 7.000, amb una forta implantació entre la colònia catalana a Mèxic, i també a Europa i dins Catalunya, on entrava per Andorra a través d’en Joan Sansa, que feia d’enllaç entre els exiliats i el país. Entre d’altres hi col·laboraren Calders, Tísner, Bosch i Gimpera, Josep Pijoan, i els coronels Guarner i Pérez Farràs, i va rebre l’adhesió d’alguns prohoms com Pompeu Fabra o Joan Coromines. Cambó els envià una carta elogiosa i un donatiu, però com que havien decidit deixar d’editar Quaderns després d’un darrer número especial dedicat a l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat, utilitzaren els cèntims per publicar la poesia de Màrius Torres.
El maig de 1943 nasqué el primer fill de la parella, l’Alexandre, i la Montserrat vingué al món el gener de 1947. El 1948 en Galí -tot just encetada la trentena- i en Sales decideixen tornar a Catalunya perquè creuen que «més val posar una rajola al país que fer una catedral a l’estranger». En arribar s’integren en la resistència cultural i en Raimon entra en contacte amb Jaume Font i els Minyons de Muntanya, amb mossèn Batlle –amb qui va posar en marxa el Consell d’Escoltisme-, i amb el grup d’estudiants Torres i Bages. Galí i Sales es dugueren de Mèxic dos exemplars de Quaderns que començaren a córrer de mà en mà durant anys, i en moltes reunions explicaven les seves idees. El 1949 nasqueren el bessons Ramon i Joaquim i la família viu aleshores al barri del Guinardó, passa els estius a Mogrony i més tard a Martinet de Cerdanya, on l’empresa de fusta que havia fundat en Raimon el 1951 tenia la serradora. La Tineta neix el 1953.
El 1948 Galí creia que Catalunya era en una cruïlla i calia un redreçament espiritual –un sursum, deia- per suturar la clivella produïda entre els catalans pel Desastre Nacional esdevingut després de la guerra dels Tres Anys –segons expressions utilitzades per ell-. A més, no fugia d’estudi: l’esfondrament del país era degut a que «no ho havíem fet prou bé». I actua en conseqüència i fa de pont entre un país que havia arribat a ser quasi normal i la generació posterior a la guerra. Fou un dels ideòlegs i mestres del nucli activista anomenat CC, el qual va fer una feina ingent de sensibilització nacional i cultural aprofitant centres d’escoltisme i l’Acadèmia de la Llengua Catalana de la Congregació Mariana, i organitzà les protestes de l’afer Galinsoga i del Palau de la Música. El CC (Crist i Catalunya o Cristians Catalans) fou el planter dels joves que anys després esdevingueren els protagonistes de la vida cultural i política del país: Anton Cañellas, Eduard Castellet, Ernest (Hilari) Raguer, Jordi Pujol, Joan Raventós, el germans Espar i els Ainaud, o Francesc “Jeroni” Vila d’Abadal. El pensament de Galí es forní de Péguy i de Saint-Exupéry, entre d’altres, i defensava la subordinació de la política a una mística, perquè quan l’acció només es justifica amb l’organització i les capacitats, i deixa de banda els lligams espirituals i els ideals que transcendeixen l’home, perd el seu sentit.
A casa havia aprés la moral de l’esforç i de la responsabilitat, a Palestra i a l’exèrcit la moral del servei i de la jerarquia, i al front va aprendre a respectar l’enemic. Dur i exigent amb ell mateix, ho fou també amb els altres, però a la vegada era comprensiu i estimava entranyablement –de tripes, deia mossèn Ballarín-. Amb la seva inseparable moto anava amunt i avall i coneixia la geografia, i amb els escoltes organitzà durant anys les Rutes de Setmana Santa durant les quals descobria el país a les noves generacions. Fou un orientador de camins personals i d’iniciatives, però, a més d’idees, transmetia la capacitat d’aplicar-les en allò més important, en una direcció decidida prèviament. El seu compromís i la seva integritat sense fissures el van dur a implicar-se en tot allò que entenia que havia de fer, encara que sortís escaldat. Sovint es posava a l’absoluta disposició dels altres amb un: «a les teves ordres!». Blasmava la frivolitat intel·lectual i no assumia les noves o velles idees si no les havia estudiat i criticat abans. Per això mai no va estar de moda i va anar contra corrent, però el temps ha evidenciat que la seva lliçó va arrelar, fou fecunda i no ha passat, com si ho han fet les corrents que el van silenciar. A finals dels 50 el marxisme i la seva comprensió materialista van tenir una difusió impetuosa en alguns cenacles intel·lectuals burgesos i eclesiàstics. Galí no va creure en aquestes promeses redemptores i les rebutjà per considerar-les una carcassa aparatosa i buida. El van arraconar al Consell d’Escoltisme, a la revista Serra d’Or i al CC, que cap el 1957, de la mà de Xavier Muñoz inicià la deriva socialista fins a la seva dissolució uns anys després.
Es retirà de l’activitat política el 1962. Els seu darrer fill, en Bernat, havia nascut quatre anys abans. Entrà a treballar a l’empresa Warner Chilcott com a director farmacèutic de la regió valenciana, la qual cosa li permeté recuperar la relació amb Joan Fuster, a qui havia conegut en unes trobades a Riells del Montseny amb mossèn Ribot. Participà en la creació de l’Escola Mowgli d’Igualada i cap a finals de la dècada marxà a viure a Ariéstolas, prop de Montsó. El 1975 la família Galí-Boadella s’instal·là a Igualada i en Raimon impartí classes a la Mowgli i va fer de professor de mestres de l’Escola Sant Jordi. Foren uns anys molt durs, un desert personal durant el qual fou ignorat, com si hagués mort, per uns, i menyspreat, per uns altres. Envellí a ulls veients.
El 1982, amb un curs d’estiu a Valls, començà el Grup d’Estudis Nacionalistes, el GEN, amb Josep Espar, Jordi Sales –nebot d’en Joan Sales- i mossèn Ballarín, entre d’altres, tornant a l’esperit del redreçament espiritual. Això el va reviscolar. Va tornar a parlar amb força -a vegades s’embarbussava-, i la gent jove l’escoltà altre cop. Reprengué l’escriptura. Abans havia escrit Senyals de camí i Els camins de l’estimar. El 1984 publicà Recalada, que és el testimoni de la reacció d’un poble des de l’anorreament fins la consolidació del treball cultural i polític de la resistència, i el 1985 inicià la sèrie Signe de contradicció, que té set parts i acabà l’any 2002. Participà també en diverses edicions de la Universitat Catalana d’Estiu i el 1983 li atorgaren la Creu de Sant Jordi.
Els darrers anys, sense deixar de treballar fins al final, anà apagant-se paulatinament però amb una gran pau i amb la Tina al seu costat. Encara va escriure Memòries (2004) i Semblances (2005). Morí d’una pneumònia al Clínic de Barcelona el dijous 28 d’abril de 2005 als 88 anys. El dissabte el bisbe Carrera celebrà un funeral a Santa Maria del Mar al qual assistí Jordi Pujol. Sis deixebles del GEN tragueren el fèretre a les seves espatlles i en arribar a la sortida de l’església en Pep Espar va encetar Els Segadors. Després de pregar per ell, el cant de l’himne nacional era la millor mostra d’agraïment. Els presents l’acompanyaren així mentre el posaven al cotxe que se l’enduia al cementiri. En un homenatge pòstum Jordi Sales va compondre un epitafi rodó: el fil roig de la vida d’en Raimon Galí va ser el seu lligam amb la bellesa del món, el destí d’un poble i l’honor d’una generació.
