A mos redó, segons l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, té el significat de menjar «sense gastar plats, ganivets ni forquetes». Al meu poble, aquesta expressió s’empra quan vas de sopar, dinar o esmorzar i el plat principal del menú és un entrepà. Generalment, va lligada a la festa; tot i que es valida per qualsevol context. Per exemple, per gaudir d’una fruita com la poma mossegada que il·lustra aquest text. No hi ha manera de trobar una forma similar de referir-se a aquesta acció amb tanta bellesa. Almenys per a mi és incontestable.
I què diu la ciència?
L’expressió prové del valencià/català occidental. També està documentada en llocs com el Racó d’Ademús, la Safor, el Camp de Túria, etc. No obstant això, es pot escoltar en algunes zones del català de la Franja o del Matarranya, segons diversos estudis dialectals sobre la matèria. Hi ha blogs lingüístics com el de La parla d’Oliva on s’explica que el mos redó «és la marca circular de les dents sobre el menjar».
D’altra banda, des de la fisiologia de la masticació, el mos és el pas inicial en el procés d’alimentació. En un article de Journal of Anatomy diuen que la contracció dels músculs genera el que, científicament, s’anomena bite force (força de mossegada). «En humans adults sans, la força màxima en els incisius oscil·la entre 110-250 N* (aprox. 11-25 kg), mentre que en els molars pot arribar a 390-900 N (fins a 90 kg o més en alguns casos)».
Menjar a mos redó
A més a més, aquesta bonica expressió està lligada inevitablement a la cuina. Pensant en àpats que es poden menjar així em venen al cap moments gastronòmics valencians imprescindibles. Per Nadal els pastissets de moniato, la casca de Reis o els torrons. Al març, naturalment, els bunyols de carabassa. I per Pasqua la mona i la coca d’anous i panses.
A l’estiu quan s’acosta el bon temps no es pot evitar tastar uns fartons sucats amb orxata. I aquests dies solen anar acompanyats de fruites de temporada com ara el meló en qualsevol de les seues variants, que s’ha de menjar a mos redó. En octubre hi ha les llepolies de la mocadorà. I pare perquè la llista seria molt llarga.
Connotacions lúdiques
L’expressió per a mi té connotacions lúdiques perquè evoca moments amb amics. O quan, de menudeta, la meua mare o la meua àvia em deien que havia de menjar: «A mos redó!». Era sempre amb un to, tendrament, imperatiu. I tot això em fa recordar una anècdota d’un amic del poble. Ell, com els xiquets dels anys setanta, menjava entrepans d’una famosa crema de xocolata i avellanes.
La darrera mossegada
Tenia el costum d’anar prement la crema de xocolata cap al final de l’entrepà per gaudir del plaer de la darrera mossegada. Però un dia el destí va fer un gir inesperat. Havia anat a casa d’un company d’escola per a jugar després de berenar i la mare del menut sense voler va donar un cop de mà a l’aire i va interceptar la punta del pa farcida, a més no poder, de crema de xocolata.
Ell molts anys després m’ho contava amb un somriure als llavis. Jo vaig constatar amb sorpresa com aquella emoció perdurava en la seua memòria tants anys després. Hui quan ho recorde encara em fa gràcia. És fascinant contemplar la memòria infantil acompanyada de la sensació de pèrdua d’un tresor del paladar que aquell dia va acabar a la vorera.
* “N” significa Newton, que és la unitat de força en el Sistema Internacional d’Unitats (SI).
